Thread Truncated (Cap Enforced)
Only the first 20 tweets are unrolled into slides to ensure reliable PDF exporting and high server performance.
Canvas & Ratio
Choose your destination platform format
Layout Template
Choose a content structure for your slides
Preset Themes
Typography & Sizing
Brand Kit Customization
AGENCYConfigure brand assets for headers & footers
Outro Slide CTA
Customize your closing call-to-action slide
Background Pattern
Build Your Carousel
Drag and drop any post card below onto a slide, or use the quick buttons to insert content/images instantly!
Seguint la clàssica tradició d'enveges i disputes entre catalans, encara avui dia no se sap del cert de qui fou la idea de fer el Temple de la Sagrada Família. Se sabrà mai?... Això és la segona part d'un (molt) llarg fil sobre l'obra més singular i famosa de Catalunya. ⭐️👇
Abans de començar poso l'enllaç a la primera part del fil, necessària per a entendre el context social i polític, tant català com europeu, que va portar a fer el Temple de la Sagrada Família, així com la vida del seu promotor, en Josep Maria Bocabella. <a target="_blank" href="https://x.com/efemarq/status/1902350068427927986" color="blue">x.com/efemarq/status…</a>
La primera part del fil era llarguíssima perquè abraçava un arc temporal molt extens: des que es fundà el taller d'impremta de Joan Jolis l'any 1679, en aquest estret Carrer dels Cotoners del Barri Gòtic de Barcelona, fins que en Bocabella l'heredà com a propietari el 1861.
Aquesta segona part del fil abraça un període més breu, des de 1861 fins a 1866, l'any en què va néixer l'associació promotora de l'obra del temple i la seva revista de difusió i propaganda. Però tot i així també serà una part llarguíssima perquè la història és prou complicada.
A més a més, aquesta part explica les bases de la "guerra" per a decidir qui va idear el temple... i aquest tema és molt llarg perquè encara avui dia no està clar de qui fou la idea d'aixecar el que ha acabat sent una atracció de fira global, amb 4,8 milions de visitants el 2024.
Val a dir que de les dues teories enfrontades que hi ha sobre qui va idear el temple, n'hi ha una que gaudeix de més predicament i quasi bé s'ha imposat com la definitiva des dels anys 1960s ençà. Però el debat no està tancat ni molt menys, de fet encara és obert de bat a bat.
Bé, doncs aquesta segona part del fil consistirà en exposar les dues teories, però en lloc d'explicar primer una tota sencera i després l'altra tota sencera, les aniré explicant ambdues alhora a mida que avancem en el temps, als anys 1860s, perquè així s'entendran millor.
I per anar acabant la introducció només dir que en un principi el fil havia de tenir tres parts, sent aquesta la segona, però la història de la Sagrada Família és tan llarga i complexa que, en lloc de 3, el fil tindrà 5 parts (i que en aquesta Gaudí tampoc no hi surt encara).
Abans de començar he de dir que a la primera part del fil deia que d'en Josep Maria Bocabella, que es va negar tota la vida a ser retratat, només n'existeixen dues imatges: un retrat pintat post-mortem el 1892 i una única fotografia, de data incerta però també pels volts de 1892.
Ara, però, fent la segona part del fil he trobat la foto original. No té massa resolució, és una imatge de la UPC d'accés restringit però n'ofereixen aquesta còpia que es veu prou bé (l'original és a la Càtedra Gaudí). És la mateixa foto que es va publicar el 1892 quan va morir.
Doncs fets els prolegòmens comencem. Per a entendre les dues teories primer cal presentar els dos candidats a ideòleg del temple. Un és en Bocabella, que certament en seria el promotor, i l'altre és aquest: el pare Josep Manyanet i Vives, sacerdot trempolí, és a dir de Tremp.
La història d'en Manyanet i en Bocabella vindria a ser com una sèrie de TV3, tipus "Nissaga de Poder" però sense ser tan dramàtica. Aquest parell començaren tenint bona relació però el temple es convertí en una mena d'Anell de Poder, molt cobejat per ambdós, i acabaren malament.
Igual, però, com passava a la primera part del fil, el context social i polític europeu és clau per a entendre la gestació del temple. Ens havíem quedat a l'any 1861. Recordem que des de la Revolució Francesa, 70 anys enrere, el liberalisme s'ha anat escampant per tota Europa.
Si al s. XVIII la Il·lustració havia estat adoptada sobretot per la gent benestant, amb accés a la cultura i l'acadèmia, la Revolució farà que els valors racionals de la Il·lustració arribin a les classes populars. I quins són els valors més racionals? La llibertat i la igualtat.
Aplicar la llibertat i la igualitat en el terreny polític era fàcil: fas fora el rei absolutista i instaures una república sota l'empara d'una constitució. Si no pots fer-lo fora, aleshores pots provar una monarquia constitucional on el rei no estigui per sobre de la constitució.
En la decadent Espanya encara no hi havia hagut mai cap república el 1861. El 1812, durant la Guerra del Francès, se n'havia fet una de constitució, però de liberal no en tenia res: era una merda colonialista, masclista, castellanista, ultracatòlica i ultranacionalista. Un nyap.
Ferran VII, rei espanyol entre 1813-1833, regnà de forma absolutista excepte per un breu Trienni "Liberal" els anys 1820-23 en què hagué de governar sota aquella constitució de 1812. Mentrestant hi hauria revolucions cercant llibertat arreu d'Europa els anys 1820s, 1830s i 1840s.
Però l'estat espanyol, sempre tant retrassat a nivell civilitzatori (encara avui dia), en lloc de fer revolucions liberals cercant llibertat s'enfangà en absurdes guerres monàrquiques: les Guerres Carlines, de les quals n'hi hagué una primera el 1833-40 i una segona el 1846-49.
Les Guerres Carlines no serviren per a res i, després de Ferran VII, sa filla Isabel II regnà una monarquia constitucional des de 1833 fins 1868 quan, per fi, arribà alguna mena de revolució a l'Espanya "cutre" que portaria una primera (però molt breu) república el 1873-74.
Bé, doncs, aquell era l'escenari polític el 1861 quan en Bocabella heredà l'antic taller d'impremta de la Casa Jolis, taller que ara era una llibreria especialitzada en material religiós aquí al Carrer de la Princesa nº 8. La monarquia d'Isabel II no posava en risc la religió.
