@efemarq: Seguint la clàssica tradició d...

Seguint la clàssica tradició d'enveges i disputes entre catalans, encara avui dia no se sap del cert de qui fou la idea de fer el Temple de la Sagrada Família. Se sabrà mai?... Això és la segona part d'un (molt) llarg fil sobre l'obra més singular i famosa de Catalunya. ⭐️👇

Abans de començar poso l'enllaç a la primera part del fil, necessària per a entendre el context social i polític, tant català com europeu, que va portar a fer el Temple de la Sagrada Família, així com la vida del seu promotor, en Josep Maria Bocabella.

View Tweet

La primera part del fil era llarguíssima perquè abraçava un arc temporal molt extens: des que es fundà el taller d'impremta de Joan Jolis l'any 1679, en aquest estret Carrer dels Cotoners del Barri Gòtic de Barcelona, fins que en Bocabella l'heredà com a propietari el 1861.

Aquesta segona part del fil abraça un període més breu, des de 1861 fins a 1866, l'any en què va néixer l'associació promotora de l'obra del temple i la seva revista de difusió i propaganda. Però tot i així també serà una part llarguíssima perquè la història és prou complicada.

A més a més, aquesta part explica les bases de la "guerra" per a decidir qui va idear el temple... i aquest tema és molt llarg perquè encara avui dia no està clar de qui fou la idea d'aixecar el que ha acabat sent una atracció de fira global, amb 4,8 milions de visitants el 2024.

Val a dir que de les dues teories enfrontades que hi ha sobre qui va idear el temple, n'hi ha una que gaudeix de més predicament i quasi bé s'ha imposat com la definitiva des dels anys 1960s ençà. Però el debat no està tancat ni molt menys, de fet encara és obert de bat a bat.

Bé, doncs aquesta segona part del fil consistirà en exposar les dues teories, però en lloc d'explicar primer una tota sencera i després l'altra tota sencera, les aniré explicant ambdues alhora a mida que avancem en el temps, als anys 1860s, perquè així s'entendran millor.

I per anar acabant la introducció només dir que en un principi el fil havia de tenir tres parts, sent aquesta la segona, però la història de la Sagrada Família és tan llarga i complexa que, en lloc de 3, el fil tindrà 5 parts (i que en aquesta Gaudí tampoc no hi surt encara).

Abans de començar he de dir que a la primera part del fil deia que d'en Josep Maria Bocabella, que es va negar tota la vida a ser retratat, només n'existeixen dues imatges: un retrat pintat post-mortem el 1892 i una única fotografia, de data incerta però també pels volts de 1892.

Ara, però, fent la segona part del fil he trobat la foto original. No té massa resolució, és una imatge de la UPC d'accés restringit però n'ofereixen aquesta còpia que es veu prou bé (l'original és a la Càtedra Gaudí). És la mateixa foto que es va publicar el 1892 quan va morir.

Doncs fets els prolegòmens comencem. Per a entendre les dues teories primer cal presentar els dos candidats a ideòleg del temple. Un és en Bocabella, que certament en seria el promotor, i l'altre és aquest: el pare Josep Manyanet i Vives, sacerdot trempolí, és a dir de Tremp.

La història d'en Manyanet i en Bocabella vindria a ser com una sèrie de TV3, tipus "Nissaga de Poder" però sense ser tan dramàtica. Aquest parell començaren tenint bona relació però el temple es convertí en una mena d'Anell de Poder, molt cobejat per ambdós, i acabaren malament.

Igual, però, com passava a la primera part del fil, el context social i polític europeu és clau per a entendre la gestació del temple. Ens havíem quedat a l'any 1861. Recordem que des de la Revolució Francesa, 70 anys enrere, el liberalisme s'ha anat escampant per tota Europa.

Si al s. XVIII la Il·lustració havia estat adoptada sobretot per la gent benestant, amb accés a la cultura i l'acadèmia, la Revolució farà que els valors racionals de la Il·lustració arribin a les classes populars. I quins són els valors més racionals? La llibertat i la igualtat.

Aplicar la llibertat i la igualitat en el terreny polític era fàcil: fas fora el rei absolutista i instaures una república sota l'empara d'una constitució. Si no pots fer-lo fora, aleshores pots provar una monarquia constitucional on el rei no estigui per sobre de la constitució.

En la decadent Espanya encara no hi havia hagut mai cap república el 1861. El 1812, durant la Guerra del Francès, se n'havia fet una de constitució, però de liberal no en tenia res: era una merda colonialista, masclista, castellanista, ultracatòlica i ultranacionalista. Un nyap.

Ferran VII, rei espanyol entre 1813-1833, regnà de forma absolutista excepte per un breu Trienni "Liberal" els anys 1820-23 en què hagué de governar sota aquella constitució de 1812. Mentrestant hi hauria revolucions cercant llibertat arreu d'Europa els anys 1820s, 1830s i 1840s.

Però l'estat espanyol, sempre tant retrassat a nivell civilitzatori (encara avui dia), en lloc de fer revolucions liberals cercant llibertat s'enfangà en absurdes guerres monàrquiques: les Guerres Carlines, de les quals n'hi hagué una primera el 1833-40 i una segona el 1846-49.

Les Guerres Carlines no serviren per a res i, després de Ferran VII, sa filla Isabel II regnà una monarquia constitucional des de 1833 fins 1868 quan, per fi, arribà alguna mena de revolució a l'Espanya "cutre" que portaria una primera (però molt breu) república el 1873-74.

Bé, doncs, aquell era l'escenari polític el 1861 quan en Bocabella heredà l'antic taller d'impremta de la Casa Jolis, taller que ara era una llibreria especialitzada en material religiós aquí al Carrer de la Princesa nº 8. La monarquia d'Isabel II no posava en risc la religió.

El que sí posava en risc la religió, i per extensió el negoci llibreter d'en Bocabella, era aplicar la llibertat i la igualtat en el terreny religiós. Per què? Doncs perquè la Revolució original, la francesa, més que ser anticristiana (que també) fou sobretot anticatòlica.

És a dir, en el fons el liberalisme no t'obligava a deixar de ser creient, si volies ser-ho, però tal com desmantellava el poder dels reis també desmantellava l'enorme poder que havia tingut durant segles l'església catòlica, que no deixa de ser una entitat privada i no pública.

La Revolució de 1789 atacà de ple l'organització de l'església catòlica: en prohibí ordres, en tancà convents i n'expropià terres i riqueses, moltes de les quals guanyades (o robades) amb abús de poder clerical en segles anteriors. Més que anticristianisme era anticlericalisme.

El clero es convertí en l'enemic nº 1 (o el nº 2 després dels reis absolutistes) de les múltiples revolucions liberals de la primera meitat del segle XIX. Això fins i tot arribà aquí amb Isabel II, per exemple el juliol de 1835 quan s'incendiaren convents arreu de Barcelona.

I que juntament amb les revolucions liberals també comencés la Revolució Industrial no ajudà pas a l'església. Ara molta gent del camp, que vivia aïllada en masos o comunitats rurals i pobles, emigrava a les ciutats a buscar feina a les noves fàbriques, com aquestes del Raval.

Però si abans les classes populars del camp estaven més o menys aïllades ara s'havien fet obreres, com aquestes de la foto d'una fàbrica de Gràcia el 1895, i eren juntes en una fàbrica, una ciutat. I les idees, en una ciutat, es transmeten molt més ràpid que no pas pels camps.

Doncs quan l'anticlericalisme arrelà en les classes populars, tant camperoles com obreres, l'església tingué un problema enorme als morros, perquè les idees liberals de llibertat i igualtat són tan elementals que no cal ser massa il·lustrat per a entendre-les i fer-te-les teves.

Es podria dir que ben bé des de les persecucions de l'Imperi Romà l'església catòlica mai havia patit tant com patí en aquella primera meitat del segle XIX. La crisi era total, però de fet encara no ho tenien tot perdut: encara hi havia molta gent creient, que tenia fe religiosa.

Com ho podia fer, doncs, l'església per a calmar els ànims de les classes populars?... Sabent que encara molts camperols i obrers eren creients (perquè la religió encara era "l'opi del poble", com deia Karl Marx), com podia convèncer-los que l'església no era la seva enemiga?

Doncs els anys 1850s l'església ideà una contraofensiva general contra el liberalisme i l'anticlericalisme que, entre altres iniciatives, incloïa una jugada estratègica, val a dir, prou ben pensada. I ho dic sent agnòstic i sense tenir cap especial simpatia per l'església.

De fet l'església es rearmà considerablement durant el papat de l'italià Pius IX, que fou papa entre juny de 1846 i febrer de 1878 i encara avui dia, amb quasi bé 32 anys de papat, és el paio que més anys ha estat papa de tota la Història. Això és un retrat de Pius IX el 1847.

Pius IX fou també el primer papa de la Història en ser fotografiat, aquesta foto és de 1862. Quan començà el papat era moderat i ben vist per sectors liberals però als anys 1850s es tornà molt conservador i antiliberal i intentà restablir el poder de l'església sobre la societat.

En part se'n va sortir perquè durant la segona meitat del segle XIX, i encara durant la primera del XX, l'església va recuperar part del terreny perdut. Des dels anys 1960s, però, el món postmodern acabaria convertint finalment l'església en una caricatura del que havia estat.

Però tornem als anys 1860s. En què consistia aquella jugada enginyosa que s'empescà l'església per a tornar a seduir les classes populars? Des de feia molts segles les figures de Maria, mare de déu, i el seu fill havien estat molt venerades arreu, però... on és el pare del nen?

O l'altra gran icona religiosa del país: la Mare de Déu de Núria. Hi són representats Maria i Jesús però no hi ha ningú més. On és el company de Maria?... Efectivament, durant segles la figura de Josep, Sant Josep, havia estat negligida considerablement, com si no pintés res.

Intenteu recordar quantes esglésies dedicades a Sant Josep hi ha a Catalunya. Quantes us en vénen al cap?... els Josepets de Gràcia? alguna més?... Sant Josep de Badalona?... Hi ha poquíssimes esglésies dedicades a Sant Josep i en canvi n'hi ha un fotimer dedicades a Santa Maria.

De les deu catedrals catalanes la meitat són dedicades a Maria: Girona, Seu d'Urgell, Solsona, Lleida i Tortosa. Les altres cinc són per a la Santa Creu i Santa Eulàlia (Barcelona), Santa Tecla (Tarragona), Sant Llorenç (Sant Feliu), l'Esperit Sant (Terrassa) i Sant Pere (Vic).

I quines són les dues esglésies més populars de la Barcelona vella? Santa Maria de la Mar i Santa Maria del Pi. De fet, la primera serà eternament relacionada amb els bastaixos, els macips de ribera que van ajudar a construir-la: obrers, classes populars, l'església "del poble".

Això no només passava a Catalunya: passava arreu. Maria i el seu fill apareixen representats per primer cop en aquest fresc del segle II a les Catacumbes de Priscil·la, a Roma, i les primeres esglésies dedicades a Maria es van construir el segle V. Jesús no s'entenia sense Maria.

Però Jesús sí que s'entenia sense Josep, al capdavall se suposa que Maria va parir el nen sense que en Josep no hagués fet res. I així Josep quedà com una figura venerada però secundària. La primera església a Occident dedicada a Sant Josep no apareix fins l'any 1129 a Bolonya.

Josep apareix representat per primer cop a la Història en una làpida del segle III a les catacumbes de Sant Hipòlit, a Roma, i en un sarcòfag del segle IV a Milà. El primer cop que apareix en una església és en aquest mosaic del segle V a la Basílica de Santa Maria Major, a Roma.

A Occident se'l representava com un home de mitjana edat però a Orient, on començà a tenir més devoció, se'l representava com un home gran. Aquí l'amoïnat Josep és al racó de baix a l'esquerra, en una pintura del segle VII al Monestir de Santa Caterina del mont Sinaí, a Egipte.

A l'Edat Mitjana anà guanyant més devoció, però sempre per darrere de Maria i Jesús i dels màrtirs en general. Foren els carmelites (d'aquí que els Josepets de Gràcia sigui dedicada a Sant Josep) qui des d'Orient portaren a Occident un culte ple a Sant Josep vers el segle XIV.

El segle XV el teòleg i Canceller de la Universitat de París, Jean Gerson, escampà la devoció a Sant Josep escrivint un llarg poema en llatí, "Josephina", el 1418 i demanant una festivitat per al sant, a qui veia com un adult jove i fort que actuava de protector de Jesús i Maria.

I de fet ja feia temps que s'havia estès la idea que el 19 de març era el dia que havia mort Josep (la festa commemorativa apareix en un calendari del segle IX trobat en un monestir a l'illa Reichenau) i per això feia temps que en alguns llocs se celebrava Sant Josep aquest dia.

Doncs gràcies a Gerson i altres devots de Josep, com el frare Bernadí de Siena, el papa Sixt IV autoritzà celebrar Sant Josep a Roma per primer cop el 19 de març de 1479. D'aquí la festa s'escampà arreu fins que finalment el papa Gregori XV la convertí en obligatòria el 1621.

Instaurada la festa, els carmelites l'escolliren el 1628 com a patró de l'orde i el 1680 la Cúria Romana n'aprovà la festa de patrocini (proposada per un carmelita català dit Joan de la Concepció) per a tots els carmelites. Se celebraria cada tercer diumenge després de Pasqua.

Això impulsà la figura de Josep com a patró i protector arreu del món. Ja no era aquell penjat de segles enrere sinó que ara era el cap de la família sagrada que protegia a Jesús i Maria. Canadà (1624), Bohèmia (1655) o Àustria (1675), entre altres, l'adoptaren com a sant patró.

A França, Lluís XIV, el Rei Sol, també consagrà el país a Sant Josep el 19 de març de 1661, tot just 10 dies després d'iniciar el regnat. Sis dies abans, quan només feia 4 dies que era rei, prohibí que ningú treballés els dies 19 de març. I així fou fins a la Revolució de 1789.

Però a més de protector, de Sant Josep se'n començaren a destacar altres virtuts. El 1620 Sant Francesc de Sales, bisbe de Ginebra, pronuncià diverses conferències en una de les quals destacava de Josep que era pobre i humil però molt treballador, com la gent de classe popular.

Doncs van anar passant els anys (el 1729 Sant Josep fou inclòs a la Lletania dels Sants) i s'anà consolidant, fins al segle XIX, com a patró i protector de la gent treballadora de classe popular, gent humil, especialment els caps de família que treballaven per a mantenir-les.

I així arribem un altre cop a mitjan segle XIX i a Pius IX, escollit papa el juny de 1846. Doncs resulta que aquest papa era molt devot de Josep i ja el setembre de 1847, amb el decret "Inclytus Patriarcha Joseph", estengué la festa del patrocini de Sant Josep a tota l'església.

Sant Josep se seguiria celebrant el 19 de març, com sempre, i la festa del patrocini el tercer diumenge després de Pasqua tal i com feien els carmelites. Però a mida que passaren els anys 1850s i 1860s sectors de l'església demanaren potenciar encara més la figura de Sant Josep.

Per què calia potenciar-lo més? Doncs perquè Jesús, Maria, els apòstols, etc, ja no interpel·laven a la classe obrera, farta que l'església acumulés riqueses mentres ells treballaven de sol a sol per 4 rals. I qui treballava molt i tot i així també era sempre pobre?... en Josep.

De fet cal dir una cosa, que jo desconeixia per complet fins que no he fet aquest fil, i és que Josep, que sempre s'ha dit que era fuster, en realitat no era un fuster sinó un constructor, un obrer de la construcció que treballava amb fusta però no fent mobles sinó... edificis!

Bé, de fet no sabem si feia edificis o què feia perquè ni tan sols sabem si aquest home va existir mai. Ja hem vist abans que a Orient se'l representava com un home vell (i suposadament vidu i amb altres fills ja adults), però a Occident se'l representava tant jove com vell.

Tot això és perquè els antics envagelis parlen poc sobre Josep i la seva vida. Les úniques fonts autoritzades sobre la seva biografia provenen dels primers capítols de l'Evangeli segons Mateu (escrit pels volts de l'any 70) i l'Evangeli segons Lluc (vers l'any 80) ambdós anònims.

Doncs al vers 55 del capítol 13 de l'Evangeli segons Mateu (13:55), que en aquesta foto és el vers marcat en groc i l'he tret del Còdex Vaticanus (un còdex del segle IV, un dels manuscrits més antics de la Bíblia grega), a Josep se l'anomena "tékton", marcat en vermell.

El vers 55 diu, segons traducció de l'Associació Bíblica de Catalunya (ABC):

"Aquest, no és el fill del fuster? La seva mare, no es diu Maria?"

L'ABC inclou una nota: "La paraula grega traduïda per fuster designa l'ofici del qui treballa la pedra o el metall a més de la fusta."

En realitat "téktōn" prové de la Grècia Arcaica (segles VIII-V aC) i és l'arrel de la paraula "architektôn", que apareixeria després a la Grècia Clàssica. Els "téktōns" eren els obrers de la construcció i qui liderava un grup d'obrers eren "archi-tektôns", és a dir: arqui-tectes.

Fa uns mesos vaig fer aquest llarg fil sobre tot això de l'origen de la paraula grega "arquitecte" (i de la seva derivada romana, "arquitectura"). Pel tema que ens ocupa ara el que cal recordar és que els "téktōns" originals construïen edificis amb fusta.

View Tweet

És per això, pel fet que originalment construïen amb fusta més que no pedra (recordem que els primers temples grecs eren fets de fusta) que es va crear la confusió entre "obrer de la construcció" (dibuix esquerra) i "fuster" (dibuix dreta) que va acabar esquitxant al propi Josep.

Un dels "culpables" d'aquesta confusió és el filòsof Justí el Màrtir, apologista cristià que el 155-60 escrigué "Diàleg amb Trifó" i on traduí "téktōn" per "fuster". Des d'això, i des d'altres traduccions antigues, es va crear la tradició (errònia) de creure que Josep era fuster.

No seria fins molts segles més tard que a Josep se'l reconsideraria, finalment, com a obrer (tot i que en l'art se'l seguí representant com a fuster). Això, al segle XIX, quan els camperols deixaren el camp i anaren a les ciutats i es feren obrers, a l'església li anà de perles.

I així durant la segona meitat del s. XIX la figura de Sant Josep guanyà una devoció popular com mai l'havia tingut en tota la Història, perquè arreu d'Europa l'església es llançà, angoixada per tantes revolucions, a promoure la figura del Josep obrer... i l'estratègia funcionà.

El punt culminant d'aquesta estratègia arribaria el 1870 durant el Primer Concili Ecumènic del Vaticà. I arribava en el moment més delicat de la Història no només del catolicisme sinó del poder polític (poder real) del Vaticà, perquè Itàlia era en ple procés d'unificació.

Això era Itàlia el 1840, un conglomerat de regnes i ducats de llarga història. Al centre de la península hi havia els Estats Pontificis, conjunt de territoris que formaven un estat teocràtic des de l'any 756 i del qual els papes n'exercien el mateix paper que un rei absolutista.

El Regne de Sardenya-Piemont començà annexionant-se la Llombardia el 1859 i Parma, Mòdena, Emília-Romanya i la Toscana el 1860. El 1861 els "mille" camises roges de Giuseppe Garibaldi ocupen el sud i, venint del nord, el Piemont ocupa dues terceres parts dels Estats Pontificis.

El 17 de març de 1861 neix el Regne d'Itàlia i Vittorio Emanuele II esdevé el primer rei d'una Itàlia unificada des del s. VI. Roma serà declarada capital del regne, però Pius IX gaudeix de la protecció de França i així els Estats Pontificis sobreviuran reduïts a Roma i voltants.

Bé, doncs a partir d'aquí cal molta atenció perquè les 3 històries van alhora:

- el naixement del Temple de la Sagrada Família,
- la celebració del Concili Vaticà i culminació de la devoció mundial a Sant Josep,
- i la desaparició dels Estats Pontificis i unificació d'Itàlia.

Dos dies abans de Sant Josep, el 17 de març d'aquell any 1861, neix el nou Regne d'Itàlia i mig any més tard, el 18 de setembre, mor a Barcelona la mare d'en Josep Maria Bocabella: la Francesca Verdaguer, filla d'en Vicenç Verdaguer amb qui havia viscut la Guerra del Francès.

La tardor de 1861 en Josep Maria rep en herència de sa mare la propietat de la llibreria i taller d'impremta Hereus de la Viuda Pla, el més antic de Barcelona i especialitzat en publicacions religioses. Abans amb entrada al Carrer dels Cotoners i ara al Carrer de la Princesa, 8.

Recordem també que en Bocabella i sa família, tot i la bestial diglòssia que amenaçava la llengua catalana des de principis del segle XIX, mai han deixat de publicar en català en una època en que quasi bé ningú escrivia i publicava en català, tot i que tothom el parlés al carrer.

A la primera part del fil he posat un exemple d'un entremès teatral que els Bocabella publicaren el 1829 en català (abans que Aribau publiqués "La Pàtria" el 1833). En anys posteriors, tot i publicar també en castellà, seguiren publicant molts textos en català com aquest de 1859.

Doncs el 1861 en Bocabella, casat amb Teresa Puig i amb dues filles, és un mer llibreter i impressor barceloní de 46 anys d'edat i de classe mitjana, pura menestralia catalana. I per l'especialització religiosa de la seva llibreria coneix a molta gent del món religiós barceloní.

Però a més de la gent de l'església en Josep Maria també coneix a les classes populars (de fet, precisament per això publicava en català: perquè era la llengua d'un país català encara sense immigrants espanyols!...) gràcies al fet que té una llibreria al bell mig de la ciutat.

Òbviament com a llibreter especialitzat en religió sap que arreu d'Europa l'església es desviu per a promocionar la figura de Sant Josep com a nou patró d'aquestes classes populars que ell coneix prou bé. I també sap que Itàlia s'està unificant i el Vaticà rebent de valent.

Doncs mentre Pius IX rumia què fer amb l'amenaça que el rei d'Itàlia li ocupi el que li queda dels Estats Pontificis, un dia dels anys 1860s (no sabem quin any) a en Bocabella li arriben notícies que a França hi ha un paio que publica llibrets i una revista dedicada a Sant Josep.

La revista es deia "Le propagateur de la dévotion a Saint Joseph" ("El propagador de la devoció a Sant Josep"). Era dirigida per un tal R. P. Huguet i publicada a París. Òbviament formava part de la gran campanya europea dedicada a promocionar la figura del nou Sant Josep obrer.

Era un "Butlletí mensual de culte perpetu de les confraries i de les associacions en el seu honor [a Sant Josep] i dels favors obtinguts per la seva poderosa mediació per a demanar el triomf de la Santa Església". El "triomf" havia de ser, és clar, sobre l'anticlericalisme.

El butlletí es presentava: "El Propagador surt el primer dia de cada mes, a partir del Primer de novembre de 1862, en un quadern de 36 pàgines, formant al final de l'any un bonic volum de 432 pàgines, amb una coberta en color." Una subscripció anual al butlletí valia 2,5 francs.

Al prefaci, el director de la revista deia que el lector potencial era qualsevol interessat en "la gloire de saint Joseph dans le monde entier" i que ara (número d'octubre de 1863), quan encara no feia un any que s'havia fundat la revista, ja tenia 4.000 abonats arreu del món.

Com hem vist abans, els carmelites eren l'orde que més adorava a Josep (entre els quals la fundadora dels carmelites descalços al segle XVI: Santa Teresa de Jesús). Potser la revista havia arribat a Barcelona gràcies a les monges carmelites, que potser s'hi havien subscrit.

Val a dir que la revista és una llauna considerable. Bàsicament era com una revista d'un club de fans. Cada número tenia 4 o 5 articles dedicats a lloar Sant Josep, explicar-ne els miracles i les històries, una agenda d'actes i notícies, càntics, etc. Cada mes era igual.

És interessant notar, especialment pel que fa a la història del nostre Temple de la Sagrada Família, que ja a la segona temporada, el 1863-64, la revista amplià el títol a: "...dévotion a Saint Joseph et a la Sainte Famille". Mantingué aquest títol fins l'últim número, el 1876.

Tot just publicat el número de 1876, el mateix director de la revista donà per finalitzada aquella aventura editorial i el 1877 en començà una amb títol lleugerament diferent, "Annales du culte de Saint Joseph et de la Sainte Famille", però que bàsicament era la mateixa cosa.

Qui era aquest paio, aquest "R. P. Huguet", que feia aquestes revistes per a fans de Sant Josep?... Doncs era un tal Jean-Marie-Joseph Huguet (1812-1884), vicari a la parròquia de Vilamur de Tarn, un poble de l'Alta Garona. Segons la Biblioteca de França fou autor de 143 llibres.

Ordenat l'any 1840, des dels 1850s Huguet es va passar anys fent llibrets i revistes dedicades a Sant Josep (i a Maria, etc). També fou director dels Maristes, no els de les escoles (Germans Maristes) sinó una altra organització francesa dita Societat de Maria o Pares Maristes.

Doncs aquest tal Huguet, mort el 1884, és en última (en ultimíssima) instància el responsable que existeixi aquest temple enorme al centre de Barcelona. Si no hagués estat per la obsessió d'aquest home amb Sant Josep ara no existiria el Temple de la Sagrada Família de Gaudí.

En quin moment va caure a les mans d'en Bocabella un exemplar de "Le propagateur" d'Huguet? No ho sabem. Però aquell moment fou l'inici de tot plegat. Allà va començar tot. L'únic que sabem del cert és que fou després del novembre de 1862 i abans de la tardor de 1866, i res més.

Per què aquestes dates? Doncs perquè del novembre de 1862 és el primer número de "Le propagateur" i de la tardor de 1866 és el primer número de... "El propagador de la devocion a San José".

Efectivament: com és ben sabut, Bocabella publicà una versió barcelonina de la revista.

Val a dir que de jove Bocabella havia rebut, segurament de sa mare Francesca i de l'avi Vicenç, un odi profund pels gavatxos, per tot el que havien fet a la Guerra del Francès. Es diu que l'home mai havia volgut comprar ni llibres ni material francès per al taller d'impremta.

Però d'aquella guerra ja en feia molt temps i ara, als anys 1860s, França vivia un Segon Imperi Francès (1852-70) que l'església catòlica no veia amb mals ulls. I així en Bocabella es posà en contacte amb Huguet i li demanà poder traduir la revista, i Huguet li contestà que "ok".

La carta que Huguet li va enviar, i que Bocabella va publicar tota sencera al primer número de "El propagador", portava data del primer de novembre de 1866. D'això (i d'altres documents) es dedueix que la iniciativa d'en Bocabella de traduir la revista fou d'aquest mateix 1866.

Tot i ser ja 1866 Bocabella començà traduïnt el primer número de "Le propagateur" de 1862. En copià la portada quan el títol encara no era "...dévotion a Saint Joseph et a la Sainte Famille" i així la versió barcelonina va ser sempre, curiosament, només "...devocion a San José".

La gestió de la revista seria similar. La versió barcelonina costaria un ral de billó (un quart de pesseta) i tindria 32 pàgines. Una subscripció semestral valia 6 rals, és a dir sense cap descompte (una mica garrepa...), i la seu de la revista era la llibreria d'en Bocabella.

I, finalment, per a omplir aquest primer número de desembre de 1866 Bocabella remenà els números de la primera temporada de la revista d'Huguet (la 1862-63) i en seleccionà 4 articles. Els traduí, hi afegí una pregària a l'inici i, al final, aquest breu text escrit a Barcelona.

Qui era aquest "José Maria Rodriguez, Pbro." que firmava, com a director, el text fet a Barcelona?... Doncs era un altre personatge clau en aquesta història. El seu nom real era en català, perquè aviat veurem que no era un paio qualsevol sinó tota una referència del catalanisme.

Abans, però, reculem un parell d'anys enrere, a 1864. Mentre aquestes coses passen a Barcelona, a Roma el papa Pius IX està desesperat. El que queda dels Estats Pontificis penja d'un fil, amb el rei Vittorio Emanuele II i el general Giuseppe Garibaldi provant d'entrar a Roma.

A finals d'any Pius IX té preparat un document conegut com a "Syllabus errorum", que és un resum en 10 apartats amb tots els "errors" que el papa creu que estan enfonsant Occident: el liberalisme polític, l'anticlericalisme, el racionalisme, el socialisme, el comunisme, etc.

Òbviament cap d'aquests "errors" estan enfonsant Occident sinó que el que estan enfonsant és l'església catòlica. El món es modernitza i l'església no sap com reaccionar. El "Syllabus" es presentarà el 8 de desembre de 1864, però dos dies abans el papa fa un anunci sorpresa.

El 6 de desembre Pius IX anuncia, per sorpresa i en una junta de cardenals (Congregació de Ritus), la convocatòria d'un nou concili ecumènic, és a dir una reunió general de tots els bisbes cristians del món per a analitzar la crisi de l'església i reelaborar-ne la doctrina.

Feia més de 300 anys que no se n'havia fet cap, des del Concili de Trento de 1545-63 convocat per a afrontar la Reforma Protestant. Aquell havia estat el 19è i l'últim celebrat fora de Roma. Aquest nou concili ecumènic seria el 20è i es coneixeria com a Primer Concili Vaticà.

El març de 1865 el papa nombrà una comissió de diversos cardenals i consultors, anomenada "Congregazione speziale direttrice per gli affari del futuro concilio generale", que prepararien els debats del futur concili, i féu venir 36 bisbes d'arreu del món per a assessorar-lo.

Doncs bé, aquestes comissions i preparatius del Concili Vaticà s'allargarien durant bastants mesos, tot l'any 1865 i bona part de 1866, i fou durant aquests mesos quan va néixer la idea de construir el Temple de la Sagrada Família... o, si més no, això és el que diu la llegenda.

Quina llegenda?... Com deia a l'inici d'aquest fil, hi ha dues teories sobre qui va idear el temple, de qui fou la idea de construir-lo. El problema és que, no una sinó ambdues teories no se suporten sobre dades contrastades al 100% sinó sobre una nebulosa de dades vagues.

I com deia a l'inici, els dos candidats a ideòleg del temple són el propi Bocabella i el pare Josep Manyanet i Vives. Ambdós individus, quan l'obra ja era en marxa i quan Gaudí ja n'era el nou director, van reclamar la paternitat de la idea de fer el temple. Però qui tenia raó?

Doncs encara avui dia no sabem qui dels dos tenia raó, i potser no ho sabrem mai. Tant els deixebles de Bocabella (mort el 1892) com els de Manyanet (mort el 1901) es van passar el segle XX defensant la seves respectives posicions i, encara ara al s. XXI, la disputa segueix viva.

I si abans deia que "...això diu la llegenda" és perquè no només no tenim certesa (és a dir, documents inapel·lables) de quina de les dues teories és la correcta sinó que la manera que tenen ambdós bàndols de justificar-se és, per dir-ho així, d'una mística massa poc acadèmica.

Però qui és aquest pare Manyanet?... Josep Manyanet i Vives fou un sacerdot català, convertit en sant el 2004 quan fou canonitzat pel papa Joan Pau II al Vaticà. Va néixer l'any 1833 a Tremp, fill d'un pagès i d'una mare molt devota i amb 8 germans. El pare morí l'any següent.

Orfe i de família pobre, un mossèn de Tremp li féu de tutor fins que pogué entrar als Escolapis de Barbastre (1845-50) i d'allà passà a estudiar Filosofia al seminari de Lleida (1850-53). Després es traslladà a la Seu d'Urgell on seguí estudiant Teologia al Seminari Diocesà.

El que aleshores era el nou bisbe de la Seu, Josep Caixal, també acollí a en Manyanet, que seguia sent pobre, fins que el 1859 completà els estudis i fou ordenat sacerdot. Tota aquesta vida l'havia portat al convenciment que ell també havia de fer de pare de nens pobres.

A la Seu començà a treballar d'ajudant del bisbe Caixal i aviat, en aquella Europa plena de revolucions liberals, madurà la idea de dedicar-se a l'educació i fomentar la idea de família. D'aquí li sorgí la passió per la família de Josep, Maria i Jesús. O sigui la família sagrada.

El 1864 deixà la Seu i tornà a Tremp on fundà l'Institut dels Fills de la Sagrada Família, un centre educatiu religiós. Des d'aquí i fins a morir el 1901 fundà escoles arreu (a Barcelona, Canet de Mar, Santa Coloma de Farners, Fraga, Cambrils, Molins, Reus, Blanes, Cardona, etc).

Després de la seva mort (morí a l'escola que havia fundat a Sant Andreu de Palomar) l'Institut dels Fills de la Sagrada Família continuà i s'escampà per tot el món fundant escoles i parròquies des dels Estats Units i Brasil fins a Itàlia i el Camerun. I el 2004 el van fer sant.

Doncs ara ja els tenim tots dos: el pare Josep Manyanet i el llibreter Josep Maria Bocabella. Val a dir que no existeix cap carta ni document entre ells dos que els vinculi, però sabem que es van conèixer i que un dels dos tingué la idea de fer el Temple de la Sagrada Família.

Pel que fa a la teoria que diu que la idea fou del propi Bocabella, el principal defensor en fou, òbviament, ell mateix (i també la seva filla, el seu gendre, els néts i tots els seus familiars). Durant dècades la revista "El propagador" publicà aquesta teoria un i un altre cop.

Però "El propagador" no era massa brillant a l'hora de defensar res, al cap i a la fi aquesta revista bàsicament era un pamflet de propaganda religiosa sense cap rigor periodístic, històric o acadèmic. Tot i així, a aquesta teoria li aparegué un aliat inesperat els anys 1980s.

L'aliat vingué del Japó: és un arquitecte i professor anomenat Tokutoshi Torii, nat el 1947. Torii visità Barcelona per primer cop l'any 1974 i quedà fascinat per l'obra de Gaudí, especialment per la Sagrada Família. Des de llavors l'ha estat estudiant de forma ultra-minuciosa.

He de dir que, personalment, en un inici no me n'acabava de refiar de Torii, sent un home que ve de l'altra punta de món, però m'he llegit els seus textos i estan prou ben fets, excepte potser pel context social i polític (tant el català com l'europeu) que no el domina prou.

Però la recerca documental que ha fet Torii des dels anys 1970s ençà és aprofitable i per tant el citaré sovint al llarg del fil. Fins avui dia (almenys fins un article que va publicar el 2013), Torii encara defensa sense embuts que la idea de fer el temple fou d'en Bocabella.

Pel que fa a la teoria que diu que la idea de fer el temple fou del pare Josep Manyanet, els principals defensors (i durant molt de temps els únics) en van ser, des dels anys 1910s, la gent de l'Institut dels Fills de la Sagrada Família. És a dir, els seus propis deixebles.

Aquesta teoria ha guanyat molta acceptació des dels anys 1960s ençà i per això ara apareix arreu com si fos la teoria bona, però no tothom l'accepta (Torii no l'accepta, i jo no me'n crec quasi bé res...). De fet, avui dia la pròpia Junta Constructora de la SF la dóna per bona.

Quin problema té la teoria que diu que Manyanet fou l'ideòleg del temple?... doncs que no hi ha cap prova documental real que ho demostri. Si els pro-Bocabella feien servir "El propagador" per fer propaganda, els pro-Manyanet han fet el mateix però amb les seves pròpies revistes.

El principal problema que tenen els Fills de la Sagrada Família és que el seu arxiu fou incendiat a la Guerra Civil, el juliol de 1936. Moltes cartes personals, entre altres documents, de Manyanet van desaparèixer i per tant ara no tenen suficients documents per a validar res.

Però a més tenen un altre problema afegit que, de fet, és el mateix que té "El propagador": abans de 1936 diversos sacerdots de l'orde ja havien publicat material sobre Manyanet, però en ser apologistes i no historiadors imparcials aquest material és sospitós de ser mig inventat.

Per tant si l'objectiu és descobrir de qui fou realment la idea de construir el Temple de la Sagrada Família tenim un problema de nassos perquè ambdós bàndols, dit ras i curt, no són de fiar. Ambdós estan interessats en donar la seva pròpia versió i no podem saber quina és certa.

Pel que fa a les fonts dels Fills de la Sagrada Família la història és rocambolesca: fins abans de la Guerra Civil l'arxiver de l'orde era aquest sacerdot, el pare Ramon Oromí, nat el 1875. Quan el juliol de 1936 l'arxiu fou incendiat el pare Oromí fugí perquè el volien pelar.

Oromí aconseguí refugiar-se a casa d'un metge durant uns mesos fins que l'abril de 1937 el van trobar i assassinar. Doncs bé, anys més tard, ja a la postguerra, el metge en qüestió va escriure uns textos explicant les coses que Oromí li havia explicat de viva veu el 1936-37.

És a dir, les seves fonts documentals són:

a) Textos escrits a la postguerra per un metge...
b) ...que el 1937 havia escoltat unes coses que li explicava Oromí de viva veu...
i c) ...coses que Oromí només podia recordar de memòria perquè l'arxiu ja no existia.

Per favor. 🤦‍♂️

Cap historiador de l'arquitectura (o del que sigui) seriós pot considerar una font documental com aquesta com a vàlida. Seria un disbarat perquè aquí hi ha massa filtres (és a dir, massa persones: Manyanet, Oromí, el metge) interposats entre els fets inicials i el document final.

Però més enllà dels textos del metge recollint les coses explicades a viva veu pel pare Oromí, els Fills de la Sagrada Família sí que tenen alguns altres documents d'època que són ben reals i del tot vàlids, i per tant val la pena mirar quins són i quines pistes poden donar.

Des de principis del segle XX hi ha hagut diversos sacerdots dels Fills de la Sagrada Família que han escrit coses sobre Manyanet i la seva vida i obra. Avui dia, i des dels anys 1970s, qui se n'encarrega d'això és aquest home, el pare Josep Maria Blanquet, tortosí nat el 1937.

En els últims anys Blanquet ha escrit molts articles, i algun llibre, defensant la teoria que Manyanet fou l'ideòleg del temple. El problema és que es basa sempre en el qüestionable testimoni del metge i l'Oromí. A més Blanquet no és un investigador imparcial en aquesta història.

Però, en fi, ara per ara això és el que tenim i amb això cal intentar reconstruir la història de com va néixer l'obra arquitectònica més famosa de la península ibèrica. Per una banda tenim un arquitecte japonès, Torii, i per l'altra banda Blanquet i la tropa del pare Manyanet.

Doncs reprenem la història. Ens havíem quedat a març de 1865, tot preparant el Concili Vaticà. Recordem que el papa Pius IX és amb l'aigua al coll, en plena unificació d'Itàlia, i amb el concili vol contraatacar l'anticlericalisme escampat arreu des de la Revolució Francesa.

La primera dada (aquesta sí documentada) és que el maig de 1865 Manyanet era a Barcelona. Havia deixat la Seu i havia trobat una casa a Tremp on poder fundar la seva primera escola dels Fills de la Sagrada Família. Per a fer el pagament havia baixat a Barcelona, a cal notari.

L'estada a Barcelona, i una visita posterior a Montserrat, va durar dos mesos: al juliol ja era a Tremp. Doncs sobre aquesta estada, Blanquet s'inventa en aquest article que Manyanet i Bocabella es van conèixer. Literalment s'ho inventa perquè no té cap document que ho demostri.

No només s'inventa que es van conèixer sinó que a més s'inventa de quines coses van parlar. I per què s'inventa tot això en Blanquet?... doncs perquè sinó la resta de la seva teoria no s'aguanta. La teoria que Manyanet fou l'ideòleg del temple NECESSITA d'aquesta dada inventada.

Però el maig de 1865 ni Bocabella ni Manyanet no són encara gent "famosa", no han fet res remarcable. Un és un mer llibreter i l'altre un jove sacerdot anònim. No només no hi ha cap document que demostri que es van trobar: és que no hi ha cap motiu lògic per a que es trobessin.

Per tant aquesta dada que exposa Blanquet queda descartada per ser un invent indemostrable. I què deien des de la banda d'en Bocabella?... doncs des d'"El propagador" també recorrien a una història indemostrable: que a Bocabella se li acudí fer el temple també l'any 1865.

Però val a dir que aquesta brama la van començar a fer córrer ja als anys 1940s, quan el 1948 la revista passà a dir-se "Templo: el propagador de la devoción a San José". El 1981 es començaria a publicar en català i passà a dir-se "Temple", i com a tal es publica encara avui dia.

Per exemple, el 1954 a "Templo" deien que Bocabella ja havia pensat en la idea de fer el temple el 1866 quan començà l'Associació de Devots a Sant Josep i la seva revista ("El propagador"). I quines proves tenien?... doncs cap: simplement això era el que deien els seus familiars.

I encara anys abans, el 1948, asseguraven que Bocabella va concebre tant l'Associació com el propi temple un dia que era a Montserrat l'any 1865. Quines proves tenien?... cap. Però aquesta història, a la qual tornarem més endavant, era la que explicava el propi Bocabella.

Per tant el 1865 no va passar res de res, ni pel costat de Manyanet ni pel de Bocabella. Cap dels dos bàndols té cap prova que aquest any passés res. Mentrestant, a Roma, els cardenals anaven preparant el Primer Concili Vaticà. I tot seguí igual fins el juny de l'any següent.

El juny de 1866 la "Qüestió Alemanya" féu un pet. Des de 1815 existien fins a 37 estats de cultura germànica, incloses Prússia i Àustria. Les revolucions liberals del s. XIX fomentaren el nacionalisme alemany i el desig d'unificar els estats en un gran estat alemany, com Itàlia.

Tant Prússia com Àustria pretenien dominar aquest nou gran estat alemany unificat i el juny de 1866 esclatà una guerra. Els regnes de Prússia i Itàlia es van aliar contra l'Imperi Austríac i el van derrotar. I així Itàlia es va quedar el Vèneto, fins llavors a mans austríaques.

Incorporada la regió del Vèneto, al nou Regne d'Itàlia només li faltava per incorporar el que quedava dels Estats Pontificis: Roma i la regió del Lazio. Mentrestant al Vaticà, la guerra Austroprussiana féu que Pius IX i els seus cardenals aturessin els preparatius del Concili.

Doncs és d'aquest moment, just després de la guerra entre Prússia i Àustria, quan tenim les primeres notícies reals i verificades de l'activitat d'en Bocabella. En algun moment d'aquest any 1866 és quan va decidir publicar la versió barcelonina de "Le propagateur" d'Huguet.

Però hi havia un problema: en Bocabella només era un llibreter, no era un membre de l'església com Huguet. Ell tot sol no podia tirar endavant cap iniciativa sense l'ajuda o la col·laboració d'algú de l'església. Necessitava algú que l'acompanyés en l'aventura... i el va trobar.

És així quan apareix en aquesta llarga història un altre personatge fonamental per a que existeixi avui dia el Temple de la Sagrada Família, un personatge que jo desconeixia fins ara però que tot catalanista hauria de conèixer: el pare barceloní Josep Maria Rodríguez i Bori.

Rodríguez Bori seria el contacte de Bocabella dins de l'església i l'home que faria possible que tota aquesta aventura arrenqués. I de fet, encara més: segons com, es podria dir que la idea de fer el temple no fou ni de Bocabella ni del pare Manyanet sinó del pare Rodríguez Bori.

Qui era aquest home?... Josep Maria Rodríguez i Bori va néixer a Barcelona l'abril de 1817, era només dos anys més jove que en Bocabella, mateixa generació. Batejat a Santa Maria de la Mar, estudià al seminari diocesà de Barcelona. Als 16 anys ingressà al Convent de la Mercè.

Eren de ple en la Primera Guerra Carlina (1833-40) i ja feia mesos que arreu de la península s'assassinaven sacerdots a tort i a dret, però en Josep Maria se la jugà i seguí els estudis al convent fins que l'abril de 1835, als 18 anys, fou ordenat i esdevingué un frare mercedari.

Només 3 mesos després, la nit del 25 de juliol de 1835 en la famosa crema de convents, en Josep Maria és al convent juntament amb 57 frares més. A fora hi ha una munió de liberals, amb ganes d'assassinar-los a tots, que incendien les portes mentre els frares busquen on amagar-se.

El prior autoritza els frares a fugir i 15 surten per la porta del darrere, que mira a la Muralla de Mar, i els altres 40 s'enfilen per les teulades de les cases veïnes. Al claustre i a les dependències hi ha centenars de liberals calant foc arreu i buscant frares per pelar.

A les tres de la nit passà per allà la Milícia Urbana i el comandant escortà els frares ancians fins a les Drassanes, on hi arribaren després els més joves, inclòs en Rodríguez Bori. Al cap d'unes hores alguns foren allotjats a la Ciutadella i d'altres al Castell de Montjuïc.

Passats 15 dies, i quan ja s'havien calmat una mica els ànims, els frares mercedaris tornaren de nou a la ciutat. En Rodríguez Bori s'havia allotjat a les Drassanes i després a Montjuïc. Tornà breument a casa dels seus pares i aleshores decidí deixar la ciutat durant un temps.

Setmanes més tard se n'anà a Roma amb cinc mercedaris més i diversos estudiants i allà van seguir la seva formació. S'estigué dos anys a Roma fins que, per qüestions de salut, el 1837 deixà la ciutat. Abans de tornar a Barcelona s'estigué a Albi, prop de Tolosa de Llenguadoc.

A Albi fou ordenat prevere el 1840 i, un cop ja era un sacerdot, tornà a la capital catalana el 1841. Quan tornà es convertí en una "estrella" del món religiós barceloní, adquirí fama com a orador i celebrà un munt d'actes litúrgics a moltes esglésies i catedrals catalanes.

També s'implicà en la vida social, dirigint l'Institut Barcelonès, i es prodigà com a articulista col·laborant en revistes i dirigint-ne algunes, editava sermons, etc. Guanyà fama intel·lectual i així, el 1861, fou nomenat comissari provincial de l'orde de la Mercè a Catalunya.

Doncs pel que fa a la seva faceta literària destaca, per sobre de tot, una cosa excepcional: Josep Maria Rodríguez i Bori fou fundador de...

...la primera revista en català de la Història!

O si més no, la primera coneguda. Es deia "Lo Verdader Catalá" i aparegué el 1843.

Com ja s'ha dit, l'estat del català escrit a la primera meitat del segle XIX era un desastre, la diglòssia era absoluta: tot i que aquí tothom era català (des del primer cens de 1857 i fins a 1877 només un 1,25% de la població era no nascuda a Catalunya) ningú escrivia en català.

Abans ja he posat exemples de com els Bocabella imprimien, des dels anys 1820s, fulls volants o petits llibrets en català, com a proto-catalanistes que eren. D'altra banda, el primer cop que aparegué una mena d'intent de petita revista en català fou el 1841: "Lo Pare Arcàngel".

Però "Lo Pare Arcàngel" mai arribà a ser una revista, de fet només es publicà tres vegades (abril, maig i juny) i cada un era un fulletó de 8 pàgines de to sarcàstic i crític amb el liberalisme. Era anònim i al tercer número plegaren perquè no tenien diners per a fer-lo periòdic.

Doncs enmig d'aquest desert, quan ja ningú donava ni un ral per la llengua catalana escrita i tot semblava perdut, un jove Rodríguez Bori de només 25 anys d'edat, juntament amb dos individus més, va fundar el gener de 1843 "Lo Verdader Catalá": la primera revista del catalanisme.

Tampoc va durar massa, s'en publicaren només un prospecte inicial el gener i després, cada 15 dies entre març i maig, un número. En total, 6 números. Al prospecte es presentava, amb un to bastant fatalista, com una "Revista tota catalana" i es lamentava de l'estat de Catalunya.

El to de la revista era antiliberal, molt crític amb l'anticlericalisme i reivindicava el tradicionalisme. Bàsicament era una barreja de propaganda religiosa, història i cultura catalanes i curiositats diverses. El que avui dia en diríem una revista nacionalista i de dretes.

El que passa és que en aquella època encara deien que la "nació" era Espanya i Catalunya la "Pàtria". El nacionalisme català ple no arribaria fins a finals del segle XIX. Però aquí, el 1843, el primer pas era ressuscitar el català escrit, que en aquells moments era quasi bé mort.

I precisament per això, perquè ningú llegia en català, la revista només durà tres mesos perquè no tenia prou lectors. Fou un fracàs, encara que vist amb perspectiva històrica fos un intent molt lloable. La Renaixença "bona", la dels anys 1870s en endavant, ja prendria el relleu.

Cada número tenia 50 pàgines i diversos articles. Però resulta que la revista era anònima i els articles només anaven firmats amb les inicials de tres individus: "JMR", "PR y P" i "MRB". En aquell moment ningú sabia qui eren, l'única dada que donaven és que eren joves catalans.

"Lo Verdader Catalá" ja va ser reconegut a principis del segle XX com una revista pionera. El 1937 la revista "Curiositats de Catalunya" la reconeixia com "una fita memorable" i d'un "esperit patriòtic [...] desconegut en aquells temps". Però no sabien qui n'eren els autors.

No fou fins el 1956 que l'editor i filòleg Josep Maria de Casacuberta publicà un llibre sobre la revista i deduí qui n'eren dos dels autors: "PR y P" i "JMR". La identitat del tercer, "MRB", que feia els articles sobre geografia, història i literatura, encara avui dia no se sap.

Les sigles "P.R. y P." pertanyien a Pere Roquer i Pagani. Efectivament era molt jove, havia nascut a Barcelona el 1822 i per tant el 1843 era un nano de 21 anys. Ell firmava els articles sobre agricultura, indústria i ciència. Acabà sent químic i professor de química a Barcelona.

I les sigles "J.M.R.", l'autor que firmava tots els articles sobre religió?... doncs era en Josep Maria Rodríguez, un jove de 26 anys que en feia dos que havia tornat de Roma i Albi. Tot i no tenir-ne la confirmació al 100%, se li atribueix ser l'editor de "Lo Verdader Catalá".

Casacuberta es llegí tots els articles de "J.M.R." i els contrastà amb la biografia d'en Rodríguez Bori, i moltes coses quadren. Per exemple, en un article deia: "Habem estat en Fransa, habem estat en Italia...". I, efectivament, en Rodríguez Bori havia viscut a Albi i a Roma.

Doncs aquest Rodríguez Bori, mercedari, proto-catalanista i home no prou recordat avui dia, serà l'home d'enllaç d'en Bocabella amb l'església. Quan es van conèixer?... no ho sabem, però eren d'edat similar i, de fet, en Bocabella s'havia casat el 1844 a la Basílica de la Mercè.

Bé, doncs érem a l'estiu de 1866, quan el Regne de Prússia i l'Imperi Austríac es barallen pel control de la nova Alemanya. Arreu d'Europa se sap que el papa Pius IX prepara un gran Concili i en Bocabella té ganes de fer alguna cosa per l'església. I així arribà el 8 de setembre.

El 8 de setembre se celebra el naixement de Maria, mare de Jesús i companya de Josep. Doncs en Bocabella, com a clàssic devot catalanista que era, tenia per costum pujar cada setembre a Montserrat a veure la Moreneta, que anys més tard, el 1881, seria declarada patrona nacional.

De fet (i tot i que a les seves notes va escriure que havia nascut un 5 d'octubre) Bocabella celebrava l'aniversari el 5 de setembre, i per tant pujava a Montserrat a celebrar alhora el seu naixement i el de Maria. "Pujo a la Muntanya amb una edat i la baixo amb una altra", deia.

Aquest any 1866, però, no fou així. Potser sí que el dia 8 pujà a Montserrat però sabem que el 7 era a Barcelona perquè aquest dia fou quan ell i Rodríguez Bori firmaren la carta amb la qual demanaven poder crear una Associació de Devots a Sant Josep i la revista de l'associació.

La carta anava adreçada al bisbe de Barcelona, un home dit Pantaleó Montserrat que era bisbe des de 1863 (i que el 1868 seria qui instauraria les Festes de la Mercè), i aquest contestà el Primer d'Octubre següent amb aquesta carta aprovant la creació de l'associació i la revista.

L'endemà dia 2 d'octubre el bisbe li envià aquesta carta a Rodríguez Bori (que era qui realment figurava com a creador i director de l'Associació de Devots de Sant Josep) excusant la tardança de l'aprovació perquè la carta de la petició li havia arribat tot just 4 dies abans.

De fet es veu que a Bocabella li havia costat molt convèncer a Rodríguez Bori per a que l'ajudés a muntar aquest club de fans de Sant Josep a Barcelona. No sabem perquè però en un inici el pare mercedari no ho veia clar. Al final, però, a base d'insistir molt l'acabà convencent.

I cronològicament és obvi que primer Bocabella va saber de l'existència de la revista francesa "Le propagateur". I fou el desig de publicar-ne una versió barcelonina el que l'obligà a crear un club de fans de Sant Josep aquí, perquè sense fans la revista no tindria subscriptors.

Doncs aquest fou el moment fundacional de l'associació i d'"El propagador", i com que fou un moment cabdal en la història de la Sagrada Família, anys més tard tant Bocabella i la seva gent com el pare Manyanet i la seva gent s'inventaren històries al voltant d'aquest moment.

Per exemple, Blanquet s'inventa que en Manyanet era present el dia que el bisbe va firmar l'aprovació de l'associació. Quines proves en té?... cap. Què se suposa que hi pintava allà un sacerdot de Tremp (que ni tan sols és a la diòcesi de Barcelona)?... Res. És un altre invent.

Per la seva banda a "El propagador", ja el 1892 just després que morís en Bocabella (i aquesta història la van repetir molts cops en anys posteriors), en publicaven la versió que explicava el propi Bocabella, una versió carregada d'èpica i èxtasi religiós com un conte de fades.

Aquesta versió inflada d'èpica religiosa se situava, segons Bocabella, just un any abans, el 1865. El mes d'agost uns vaixells al port de Barcelona, provinents de Marsella, van portar una greu epidèmia de còlera. A l'agost i el setembre cada dia en morien més i més persones.

Bocabella pujava a Montserrat cada setembre a veure la Moreneta però aquell any hi pujà abans, escapant-se de l'epidèmia de còlera que ja començava a causar pànic a Barcelona. Doncs l'home explicava que era dins l'església del monestir quan va tenir una mena d'inspiració divina.

Com ja havia explicat a la primera part del fil, durant la Guerra del Francès els gavatxos havien destrossat el monestir dues vegades, l'estiu de 1811 i l'estiu de 1812. El primer cop el van saquejar i incendiar i el segon cop en van fer volar una part pels aires amb explosius.

D'abans de la destrossa només existeix una imatge de com era l'interior de l'església, que és aquesta feta cap al 1803 per un dels dibuixants que acompanyava al viatger Alexandre de Laborde. L'església, d'un gòtic molt tardà, l'havia construït l'arquitecte Miquel Sastre el 1560.

Per fora era (i és encara) totalment austera. Una nau central alta, amb coberta a dues aigües, i dues naus laterals, amb capelles, amb una teulada més baixa. No tenia absis ni decoració de cap mena a la capçalera, simplement s'acabava amb un mur pla amb una sèrie de finestres.

La Moreneta presidia l'església, al centre d'un absis interior (rere l'absis hi havia el mur pla de façana). Durant la guerra l'escultura se salvà perquè hi van posar una rèplica, que els francesos van mutilar, mentre la original era amagada en una de les ermites de la muntanya.

Després de la guerra el monestir quedà enrunat però l'estructura de l'església, tot i quedar també malmesa, fou la que aguantà més. El 1815-17 la restauraren, precàriament, i li afegiren un pis sencer sobre les naus on hi posaren cel·les pels monjos. Això és un gravat de 1830.

Si no m'erro les primeres fotografies de Montserrat les féu el gal·lès Charles Clifford el 1860. Aquesta n'és una. Es veu molt bé el tall que li van fer al mur de la capçalera pel canvi de to de la pedra. Les tres fileres de finestres de dalt són les noves construïdes el 1815-17.

Aquesta foto també és de Clifford. La reforma de 1815 li donà a l'església aparença de nau industrial, una nau d'una fàbrica d'alçària considerable. Una simple caixa amb una gran coberta a dues aigües. A façana només finestres: cap pista, cap indici, que això fos una església.

Durant el Trienni Liberal el monestir fou desproveït dels seus béns i el 1822 la Moreneta s'envià a l'Església de Sant Miquel, a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, on s'hi estigué any i mig. El juny de 1824 la patrona fou retornada a Montserrat amb, es diu, gran goig popular.

El 1829-31 l'arquitecte lleidatà Antoni Celles féu, per fi, un projecte de restauració de l'església. Celles era un arquitecte neoclassicista i restaurà l'interior al seu gust però respectant prou la decoració renaixentista original. L'interior quedà similar a com havia estat.

L'església té 6 capelles a banda i banda. On hi ha el cambril de la Moreneta és la capella major. Doncs just a la dreta de la capella major hi havia la capella dedicada a Sant Josep (al tweet anterior apareix il·luminada al fons). Antigament tenia aquest altar dedicat a Josep.

Just al costat de l'altar de Sant Josep (suposo a la paret de la dreta de la capella) Celles hi va fer posar aquesta pintura vertical, una tela força grossa obra del pintor barceloní Salvador Mayol (que morí, precisament, per una epidèmia de còlera el 1834 a Barcelona).

Doncs Bocabella deia que el setembre de 1865, fugint de l'epidèmia de còlera de Barcelona, era en aquesta capella de Sant Josep i es va mirar la pintura de Mayol, que representa Maria, Josep i Jesús descansant durant la fugida a Egipte (amb la palmera i una piràmide a la dreta).

La pintura li causà tal impressió que, qui sap per la presència propera de la Moreneta, Bocabella quedà en una mena d'èxtasi, com Santa Teresa, i es digué: he de crear una associació de devots del patriarca de la família sagrada... he de fundar un club de fans de Sant Josep!

I durant molts anys aquesta història és la que Bocabella anava explicant arreu sobre quan, com i perquè havia decidit crear l'Associació de Devots de Sant Josep. Així apareixia, per exemple, en aquest article publicat a "Templo: El propagador..." de l'any 1948.

De fet, tot just mort Bocabella l'abril de 1892, "El propagador" ja explicava aquesta mateixa història. Durant dècades i dècades, doncs, quedà instaurada aquesta versió d'aires èpics i místics que, òbviament, mai podrem saber què té de realment cert i què té d'inventat.

Hom podrà pensar el que vulgui però tenint en compte que "El propagador" no és més que una còpia d'una revista francesa, a mi la versió èpica de Bocabella no em convenç del tot. L'home copià el que feien a França i després li degué voler posar una mica de fantasia a la història.

Tot i així, qui sap si aquesta visita a Montserrat efectivament l'ajudà a fer un "clic" mental, a rebre una inspiració afegida, per a llançar-se a crear l'Associació de Devots de Sant Josep. Mai ho sabrem... En cas que hagués estat així, la Sagrada Família és filla de Montserrat.

Si algú vol posar-se a la pell d'en Bocabella i contemplar la pintura de Mayol, encara hi és. Després de 50 anys a la capella de Sant Josep (en vermell) fou traslladada el 1887 a una capella del nou cambril i el 1946, quan es féu el nou tron de la Moreneta, es posà a dalt (verd).

Per acabar aquesta segona part del fil només queda per resoldre un interrogant: per què Bocabella i Rodríguez Bori, ambdós militants de la llengua catalana (i, podríem dir, catalanistes "avant-la-lettre") van decidir fer "El propagador" en castellà i el van vestir d'espanyolitat?

La cosa no té cap secret i es justifica per dos motius. Per una banda cal remarcar que ni l'Associació de Devots ni "El propagador" eren òrgans de l'església sinó una iniciativa privada i per tant Bocabella i Rodríguez Bori les podien haver fet i gestionat com creiessin oportú.

Però també hem vist que per molt privada que fos necessitava de l'aprovació de la pròpia església, i l'església és com l'exèrcit: una institució del tot jeràrquica. L'església catalana dels 1860s era supeditada a l'espanyola i per tant tot ho feia en castellà i espanyolitzat.

El segon motiu era de tipus més pragmàtic. El propi Rodríguez Bori, a través de l'experiència de "Lo Verdader Catalá", ja havia comprovat que a mitjan s. XIX quasi bé ningú llegia en català. La llengua estava tant desprestigiada que una revista en català no hauria arribat enlloc.

Per tant si l'objectiu de Bocabella i Rodríguez Bori era arribar a com més gent millor, la opció era òbvia: havien de fer la revista en castellà. I a més a més vestir-la d'espanyolisme tronat, per molt que això els dolgués, per a superar filtres i recances catalanofòbiques.

Cal afegir un component extra i és que, des que el s. XVI Santa Teresa de Jesús va fundar els carmelites descalços, la devoció a Sant Josep s'escampà molt per terres castellanoparlants, d'Amèrica a les Filipines, i això era molt llaminer per a una associació com la de Bocabella.

I amb això s'acaba la segona part del fil. La tercera part versarà sobre com va anar creixent l'Associació de Devots de Sant Josep des de 1866, com es concretà la idea de construir un temple als anys 1870s, l'inici de l'obra el 1882 i l'arribada de Gaudí el 1883.

Continuarà...