Thread Truncated (Cap Enforced)
Only the first 20 tweets are unrolled into slides to ensure reliable PDF exporting and high server performance.
Canvas & Ratio
Choose your destination platform format
Layout Template
Choose a content structure for your slides
Preset Themes
Typography & Sizing
Brand Kit Customization
AGENCYConfigure brand assets for headers & footers
Outro Slide CTA
Customize your closing call-to-action slide
Background Pattern
Build Your Carousel
Drag and drop any post card below onto a slide, or use the quick buttons to insert content/images instantly!
És un dels edificis més criticats del país però pràcticament tothom hi ha entrat algun cop a la vida: #taldiacomavui de 1962 fou inaugurat El Corte Inglés de Plaça de Catalunya. Aquest fil és la història d'un edifici que va anar creixent fins a convertir-se en un monstre. 📐
Hi havia una vegada, a mitjan segle XX i en aquest malson anomenat Estat Espanyol, dues empreses comercials del sector tèxtil competint entre elles: El Corte Inglés, fundada el 1940, i Galerías Preciados, el 1943. Ambdues eren madrilenyes i tenien estratègies d'expansió oposades.
Galerías Preciados era la ràpida i ambiciosa i el 1947 ja començà a obrir més centres a diverses ciutats de l'Estat. En canvi El Corte Inglés anava amb peus de plom i durant els anys 1940s i 50s es limità a anar ampliant el seu únic centre de Madrid, fent-lo créixer a poc a poc.
Galerías, tota lloca, anava obrint centres aquí i allà: entre 1947 i 1959 n'obrí nou. Diversos a Andalusia, però també un a Bilbao i un altre a les Canàries. Alguns no acabaven de funcionar però la qüestió era anar obrint botigues i centres. A Catalunya, però, ni s'hi acostaren.
I mentre Galerías anava disparant a tort i a dret, El Corte Inglés feia de franctirador. El seu president, Ramón Areces, coneixia uns fabricants catalans del tèxtil amb qui tenia relacions comercials i aquests, a finals dels 1950s, el convenceren que obrís un centre a Catalunya.
Areces s'estudià bé les possibilitats del mercat català i decidí fer el seu segon centre (el primer fora de Madrit) a Barcelona. Tal i com es publicava el març de 1958, primer intentà comprar els Magatzems "El Siglo", a la Casa Damians del Carrer de Pelai, però no se'n sortí.
Cercant algun altre lloc cèntric on poder instal·lar els seus grans magatzems, en algun moment de 1958 o 1959 Areces trobà una anciana ovelleta envoltada de llops a la Plaça de Catalunya i decidí que se la cruspiria ell. I així comença la història d'El Corte Inglés a Barcelona.
L'anciana ovelleta es deia Casa Girona i ja era quasi bé centenària, tenia 95 anys i era la casa degana de la Plaça de Catalunya. Romania pràcticament inalterada des de la seva construcció, el 1863, mentre les seves veïnes havien anat sucumbint a les reformes imposades pel temps.
Aquestes són les 5 cases deganes de la Plaça de Catalunya en una perspectiva dibuixada per Pere Falqués el 1891: en vermell la Casa Sicart (1867), en blau la Casa Bonsoms (1866), en groc la Casa Girona (1863), en verd la Casa Jaumandreu (1864) i en taronja la Casa Buxeda (1865).
Abans d'entrar al relat del projecte d'El Corte Inglés, iniciat el 1959, viatgem pel temps per veure com va anar canviant aquest front de la plaça, nascut els anys 1860s. Aquesta foto és una irreconeixible Plaça de Catalunya el 1887, vista des de la Rambla. Al fons les 5 cases.
Això és vers el 1905. Totes cinc cases seguien igual a com havien estat construïdes inicialment. La Casa Girona, al centre, era la més singular a nivell compositiu, amb una façana simètrica dividida en tres parts que recordava antigues cases barcelonines com la Casa Gralla.
Avancem fins els anys 1920s i trobem el primer dels dos canvis substancials fins que no arribi el Corte Inglés: la Casa Jaumandreu i la Casa Buxeda han desaparegut i en el seu lloc s'hi ha construït l'ampul·losa Casa Vicenç Ferrer (1915-19) a la cantonada, tres pisos més alta.
Això és d'una nevada dels anys 1920s, suposo que la gran nevada del febrer de 1924. La nova Casa Vicenç Ferrer ja anunciava els canvis que vindrien: la Barcelona del futur serà més alta que la del segle XIX. I els terrats començaven a omplir-se de rètols lluminosos.
I això deu ser de finals dels anys 1920s o principis dels 1930s. A la dreta l'Edifici de Telefónica, absurdament alt i sense cap mena de connexió amb els edificis del voltant, fou acabat de construir el 1928. Aquí encara tenia la cúpula original que seria modificada el 1953-54.
Si avancem fins el 1951 hi ha hagut el segon canvi important i és que la Casa Bonsoms també ha crescut. Just després que l'Edifici de Telefónica fos acabat de construir, el 1929-31 la Casa Bonsoms la pujaren fins a exactament la mateixa altura que la Casa Vicenç Ferrer.
Aquesta foto no sé de quan és. Potser és dels anys 1930s o potser de després de la guerra. La Casa Bonsoms fou reformada amb previsió de futur, pensant que algun dia l'antiga Casa Girona també pujaria la seva cornisa fins a unir totes les cases del front a la mateixa altura.
I així arribem fins a aquesta foto en color de 1958, l'any en què Ramón Areces aterrà a Barcelona provinent de Madrit cercant un lloc on posar el seu segon Corte Inglés. Es pot veure com de les cases originals construïdes els anys 1860s només en quedaven dues quasi bé intactes.
Això és 1958 o 1959. Areces, després d'intentar comprar els Magatzems "El Siglo" de Pelai i no sortir-se'n, anà a caçar una de les dues cases antigues d'aquest front de la plaça. Quedaven la Casa Sicart a la cantonada i la Casa Girona al centre. I Areces comprà aquesta última.
Òbviament a Areces el patrimoni arquitectònic barceloní li importava un rave i la Casa Girona, la més antiga de la Plaça de Catalunya, anà a terra. En aquesta foto aèria del juny de 1960 es veu el solar ja buit. S'iniciava així la lenta però imparable destrucció de tot el front.
En aquesta foto de la primavera de 1960 es veu el procés d'enderroc de la casa, de la qual ja només en quedava la planta baixa i el principal. No és el tema del fil però la contradicció entre mantenir patrimoni i revifar la ciutat renovant-ne els edificis és difícil de resoldre.
