@efemarq: És un dels edificis més critic...

És un dels edificis més criticats del país però pràcticament tothom hi ha entrat algun cop a la vida: #taldiacomavui de 1962 fou inaugurat El Corte Inglés de Plaça de Catalunya. Aquest fil és la història d'un edifici que va anar creixent fins a convertir-se en un monstre. 📐

Hi havia una vegada, a mitjan segle XX i en aquest malson anomenat Estat Espanyol, dues empreses comercials del sector tèxtil competint entre elles: El Corte Inglés, fundada el 1940, i Galerías Preciados, el 1943. Ambdues eren madrilenyes i tenien estratègies d'expansió oposades.

Galerías Preciados era la ràpida i ambiciosa i el 1947 ja començà a obrir més centres a diverses ciutats de l'Estat. En canvi El Corte Inglés anava amb peus de plom i durant els anys 1940s i 50s es limità a anar ampliant el seu únic centre de Madrid, fent-lo créixer a poc a poc.

Galerías, tota lloca, anava obrint centres aquí i allà: entre 1947 i 1959 n'obrí nou. Diversos a Andalusia, però també un a Bilbao i un altre a les Canàries. Alguns no acabaven de funcionar però la qüestió era anar obrint botigues i centres. A Catalunya, però, ni s'hi acostaren.

I mentre Galerías anava disparant a tort i a dret, El Corte Inglés feia de franctirador. El seu president, Ramón Areces, coneixia uns fabricants catalans del tèxtil amb qui tenia relacions comercials i aquests, a finals dels 1950s, el convenceren que obrís un centre a Catalunya.

Areces s'estudià bé les possibilitats del mercat català i decidí fer el seu segon centre (el primer fora de Madrit) a Barcelona. Tal i com es publicava el març de 1958, primer intentà comprar els Magatzems "El Siglo", a la Casa Damians del Carrer de Pelai, però no se'n sortí.

Cercant algun altre lloc cèntric on poder instal·lar els seus grans magatzems, en algun moment de 1958 o 1959 Areces trobà una anciana ovelleta envoltada de llops a la Plaça de Catalunya i decidí que se la cruspiria ell. I així comença la història d'El Corte Inglés a Barcelona.

L'anciana ovelleta es deia Casa Girona i ja era quasi bé centenària, tenia 95 anys i era la casa degana de la Plaça de Catalunya. Romania pràcticament inalterada des de la seva construcció, el 1863, mentre les seves veïnes havien anat sucumbint a les reformes imposades pel temps.

Aquestes són les 5 cases deganes de la Plaça de Catalunya en una perspectiva dibuixada per Pere Falqués el 1891: en vermell la Casa Sicart (1867), en blau la Casa Bonsoms (1866), en groc la Casa Girona (1863), en verd la Casa Jaumandreu (1864) i en taronja la Casa Buxeda (1865).

Abans d'entrar al relat del projecte d'El Corte Inglés, iniciat el 1959, viatgem pel temps per veure com va anar canviant aquest front de la plaça, nascut els anys 1860s. Aquesta foto és una irreconeixible Plaça de Catalunya el 1887, vista des de la Rambla. Al fons les 5 cases.

Això és vers el 1905. Totes cinc cases seguien igual a com havien estat construïdes inicialment. La Casa Girona, al centre, era la més singular a nivell compositiu, amb una façana simètrica dividida en tres parts que recordava antigues cases barcelonines com la Casa Gralla.

Avancem fins els anys 1920s i trobem el primer dels dos canvis substancials fins que no arribi el Corte Inglés: la Casa Jaumandreu i la Casa Buxeda han desaparegut i en el seu lloc s'hi ha construït l'ampul·losa Casa Vicenç Ferrer (1915-19) a la cantonada, tres pisos més alta.

Això és d'una nevada dels anys 1920s, suposo que la gran nevada del febrer de 1924. La nova Casa Vicenç Ferrer ja anunciava els canvis que vindrien: la Barcelona del futur serà més alta que la del segle XIX. I els terrats començaven a omplir-se de rètols lluminosos.

I això deu ser de finals dels anys 1920s o principis dels 1930s. A la dreta l'Edifici de Telefónica, absurdament alt i sense cap mena de connexió amb els edificis del voltant, fou acabat de construir el 1928. Aquí encara tenia la cúpula original que seria modificada el 1953-54.

Si avancem fins el 1951 hi ha hagut el segon canvi important i és que la Casa Bonsoms també ha crescut. Just després que l'Edifici de Telefónica fos acabat de construir, el 1929-31 la Casa Bonsoms la pujaren fins a exactament la mateixa altura que la Casa Vicenç Ferrer.

Aquesta foto no sé de quan és. Potser és dels anys 1930s o potser de després de la guerra. La Casa Bonsoms fou reformada amb previsió de futur, pensant que algun dia l'antiga Casa Girona també pujaria la seva cornisa fins a unir totes les cases del front a la mateixa altura.

I així arribem fins a aquesta foto en color de 1958, l'any en què Ramón Areces aterrà a Barcelona provinent de Madrit cercant un lloc on posar el seu segon Corte Inglés. Es pot veure com de les cases originals construïdes els anys 1860s només en quedaven dues quasi bé intactes.

Això és 1958 o 1959. Areces, després d'intentar comprar els Magatzems "El Siglo" de Pelai i no sortir-se'n, anà a caçar una de les dues cases antigues d'aquest front de la plaça. Quedaven la Casa Sicart a la cantonada i la Casa Girona al centre. I Areces comprà aquesta última.

Òbviament a Areces el patrimoni arquitectònic barceloní li importava un rave i la Casa Girona, la més antiga de la Plaça de Catalunya, anà a terra. En aquesta foto aèria del juny de 1960 es veu el solar ja buit. S'iniciava així la lenta però imparable destrucció de tot el front.

En aquesta foto de la primavera de 1960 es veu el procés d'enderroc de la casa, de la qual ja només en quedava la planta baixa i el principal. No és el tema del fil però la contradicció entre mantenir patrimoni i revifar la ciutat renovant-ne els edificis és difícil de resoldre.

No sé qui foren els empresaris catalans del tèxtil que tingueren la nefasta idea de portar El Corte Inglés aquí però, molts anys abans del "Compra en Sabadey", el 1959 el Gremi de Sabadell convidà a Areces a fer una conferència a la ciutat i allà l'home ja explicà el projecte.

Els arquitectes d'aquest nou i intrusiu Corte Inglés a la capital de Catalunya serien Luis Blanco-Soler, el mateix que havia fet l'ampliació de la seu central del Corte Inglés a Madrit el 1941-53, i un associat (temporal) barceloní, l'arquitecte municipal Llorenç García-Barbón.

En un inici Areces havia seguit l'exemple d'Aristide Boucicaut, l'empresari francès que entre 1852 i 1877 havia convertit una botiga parisenca de 300 m2 dita "Au Bon Marché" en un monstre de 50.000 m2 a base d'ampliar-lo més i més. Foren els primers grans magatzems d'Europa.

Però els temps havien canviat, com sempre fan i com cantà Bob Dylan. La Ciutat de les Llums havia perdut la centralitat en favor dels Estats Units i ara els models comercials que seguiria l'arquitecte Blanco-Soler serien els nord-americans més que no pas els parisencs.

Arquitecte oficial d'El Corte Inglés, Blanco explicava en una entrevista de 1973 quina era la línia a seguir en els diversos "Talls Anglesos" que havia fet: els de Madrit (1941-53, 1966, 1969), Barcelona (1960-69), Sevilla (1968), Bilbao (1969), València (1971) i Múrcia (1973).

Per què tots els Corte Inglés són búnquers opacs sense relació visual amb l'exterior?... Blanco explicava el perquè: el nou model del "mall" nord-americà, estudiadíssim edifici-màquina de control psicològic, porta el client cap al centre i reserva el perímetre per als serveis.

Però Blanco, seguint una correcta intuició postmodernista primerenca, sabia que el context era important. No podia agafar el model d'un "mall" d'un suburbi nord-americà i copiar-lo al centre d'una ciutat europea: una façana del tot cega a la Plaça de Catalunya no era acceptable.

Un cop llegits els fragments de l'entrevista queda explicada la composició de la primera façana que tingué El Corte Inglés de Plaça de Catalunya. Inaugurat #taldiacomavui de 1962 era, com deia Blanco, literalment "un claro-oscuro": franges verticals de vidre i franges opaques.

El ninotaire Cesc captà molt bé la idea del "clar-obscur" de la façana en aquesta vinyeta dibuixada el 31 de juliol de 1962, un parell de mesos abans de la inauguració de l'edifici: el nen de la vinyeta no entén que uns grans magatzems siguin tan opacs i els confon amb un banc.

Quan es publicà el projecte ja s'avisava que aquest edifici, de 9 plantes sobre rasant i 3 soterranis, era el primer d'un conjunt de dos cossos. L'altre s'ubicaria a la Ronda de Sant Pere i seria completat aviat, i els dos cossos estarien connectats per dins de l'illa de cases.

A la planta tipus (a baix a la dreta del plànol) es veu com Blanco prengué el model del "mall" americà però encara no l'aplicà del tot. La façana aquí encara era lliure, amb la barra de serveis a un lateral. Però aquest projecte era només l'inici, el plat fort vindria més tard.

Per això l'aspecte inicial de l'edifici xoca una mica si se'l mira com un projecte acabat, com si fos una desubicada façana postmoderna enmig de cases antigues: aquesta façana només era l'inici d'una llarga conquesta. Com ja havia fet a Madrit, Areces volia tota l'illa de cases.

Mirant cap a la façana nord de la plaça també hi havia contrastos. La majoria d'aquesta arquitectura és d'un classicisme eclèctic, en alguns racons historicista, en d'altres d'un modernisme tardà i en altres un noucentisme monumentalista. El nou veí madrileny era un cos estrany.

Tanmateix, i si les cortines de l'edifici no estaven baixades, les franges de vidre de la façana combinades amb els forjats creaven una quadrícula que entonava amb la resta de l'arquitectura de la plaça. L'efecte funcionava a la tarda, quan el sol queia perpendicular a la façana:

En canvi unes hores abans, cap al migdia, el sol creava una façana diferent. Aquest era el valor real de la façana original: el "joc savi, correcte i magnífic dels volums acoblats sota la llum" del qual parlava Le Corbusier. Tot i ser un veí estrany, encara tenia certes virtuts.

I si l'impacte diürn fou considerable, el nocturn no ho fou menys. En aquestes postals antigues els colors estan saturats i la brillantor molt pujada, però la façana, sense que en realitat fos tan exageradament brillant, també canvià notablement el paisatge de nit de la plaça.

Aprofitant la ventatge que li donava el fet de ser una "làmpada urbana" brillant enmig d'un conjunt de façanes cegues quan queia la nit, el mateix Nadal de 1962, tres mesos després d'haver inaugurat l'edifici, El Corte Inglés ja feia les seves famoses decoracions nadalenques.

El contrast nocturn entre les velles cases i el nou veí era absolut. Si aquests nous grans magatzems madrilenys (una empresa espanyola estrangera en territori enemic català) volien guanyar-se la confiança dels catalans calia enlluernar-los. I ho feren literalment: amb llumetes.

L'estratègia de les llumetes i les decoracions era doble: comercial i sociològica. Els responsables d'El Tall Anglès sabien que eren una empresa forana aterrant al cor de Catalunya. No han tingut mai cap interès real per les sardanes o el català: tot és pur i mer màrqueting.

Anys abans de la famosa Escola de Sardanes, iniciada el 1977, o de la Cursa, iniciada el 1978, ja el gener de 1963 El Corte Inglés volgué participar en la vida social barcelonina oferint el terrat del seu nou flamant edifici al Festival Mundial del Circ que se celebrava cada any.

Iniciat el 1959, el Festival Mundial del Circ se celebrava els primers dies de gener en unes carpes a la Plaça de Catalunya. El 1963 vingueren una famosa família d'equilibristes alemanys anomenats Monti, que feien gira per Europa, i hi actuaren cada migdia fins al dia de Reis.

L'estrella dels Monti era la Rosita, una noia de només 21 anys que feia un número que era una bogeria absoluta: pujava a dalt de tot d'una antena de 62 metres d'alçària, l'últim tram de la qual era una perxa flexible que oscil·lava, movent-se 4 o 5 metres a banda i banda.

Quan no podien instal·lar tota l'antena de 62 metres els Monti instal·laven només una perxa fixa, i això és el que van fer al terrat del nou Corte Inglés. Aquesta és la Rosita enfilada a la perxa, amb l'Edifici de Telefónica en primer terme i el cimbori de la Catedral al fons.

Després de fer equilibrisme dreta dalt de la perxa venia la part més difícil: lligada a la perxa pels turmells, amb una mena de cadena, es deixava anar cap per avall i feia una sèrie de moviments, mentre el públic aplaudia o s'esgarrifava. Després la noia s'incorporava i baixava.

A la Rosita l'anomenaven "la Reina de l'Aire". Durant anys ella i els seus germans feren aquests números fins que un dia la sort s'acabà: el 1973, en una actuació a Estocolm i mentre era a dalt de tot de l'antena, perdé l'equilibri i caigué al buit. 62 metres. Morí als 31 anys.

A tot això, i mentre El Corte Inglés encara no tenia el segon edifici a la Ronda de Sant Pere que connectaria amb el de Plaça de Catalunya, Galerías Preciados es despertaren de cop i volta i se n'adonaren que havien badat: havien regalat Barcelona al seu principal competidor.

Reaccionant tard i malament, Galerías cregué que no eren a temps de cercar un bon solar al centre de la ciutat i construir-hi un edifici nou com havia fet Areces, i ràpidament, el 1963, decidí anar sobre segur comprant els populars Magatzems Jorba del Portal de l'Àngel.

Jorba era una marca consolidada. De fet, Catalunya havia estat pionera en això dels grans magatzems a l'Estat. Els primers en obrir foren "El Siglo", fundats el 1881 a La Rambla per un madrileny instal·lat a Cuba que tractava amb catalans. Can Jorba havia obert portes el 1926.

Però Galerías s'havia precipitat i la compra de Can Jorba fou un error estratègic. Tot i mantenir la marca (perquè en lloc d'obrir el centre com a "Galerías Preciados" decidiren anomenar-lo "Jorba-Preciados" intentant conservar així la clientela habitual) la cosa no funcionà bé.

Inauguraren el centre el desembre de 1964 a correcuita quan ni tan sols havien acabat les obres de reforma. Amb llum insuficient, calefacció deficient i àrees encara tancades, la clientela arrufà el nas. A Plaça de Catalunya tot eren comoditats i aquí tot es tornà decepcionant.

L'estiu de 1965, quan només feia mig any que havien obert, informes interns de Galerías confirmaren l'error veient que el volum de venda era més baix que als altres centres de Galerías d'altres ciutats. I gràcies a aquest error, El Corte Inglés ja no tingué cap rival a Barcelona.

Jorba-Preciados durà bastants anys més però anant ja sempre a remolc d'El Tall Anglès, que el novembre de 1966 finalment començà a fer-se amo i senyor de l'illa de cases inaugurant el nou cos a la Ronda de Sant Pere amb una façana idèntica a la de Plaça de Catalunya.

A partir d'aquí el monstre ja no tingué aturador. Tres anys més tard, el 1969, Areces es cruspí la Casa Vicenç Ferrer que ja tenia acorralada entre els fronts de Plaça de Catalunya i de Ronda de Sant Pere. En aquesta foto es veu com ja començaven a preparar l'enderroc de la casa.

El 1971, any d'aquesta foto, l'operació era completa i tots tres cossos ja n'eren un de sol. Això encara ho féu el mateix arquitecte, Blanco-Soler, per això a la cantonada hi posà altra vegada les mateixes franges verticals "clar-obscur". Però ja aparegué el primer gran mur cec.

Espabilats com són, però, aquest primer gran mur cec també fou ben il·luminat. Es tractava de mantenir l'atractiu visual exterior com a reclam comercial però assegurant que a dins els clients no es distraguessin contemplant la ciutat sinó que es concentressin a comprar més i més.

Val a dir que aquesta cantonada on hi havia la Casa Vicenç Ferrer no la compraren sinó que la llogaren. Encara a dia d'avui, si no vaig errat, el Corte Inglés no és propietari del terreny d'aquesta cantonada sinó que hi són de lloguer tot i haver-hi aixecat el seu propi edifici.

Tres anys després construïren el centre de la Diagonal (1974). No ho he pogut comprovar però molt segurament l'arquitecte d'aquest centre també fou Luis Blanco-Soler. Aquí, lluny del centre, no calia fer concessions a la façana i l'edifici és una caixa pràcticament tota opaca.

Consolidat com a principal focus d'atenció de tota la plaça, el monstre madrileny, implantat com un virus al cor de la capital de Catalunya, esdevingué una amenaça latent per a les dues cases del segle XIX que encara tenia al costat. No trigarien a caure. La postal és dels 1970s.

Efectivament, entre 1989 i 1990 les dues cases, la Bonsoms i la Sicart, acabaren caient. En un inici El Corte Inglés adquirí la Bonsoms, que òbviament va enderrocar sense miraments, i el propietari de la Casa Sicart inicià un projecte per a fer-hi un edifici d'oficines.

A més de la Bonsoms, el monstre també s'empassà l'antiga casa que hi havia als números 8-10 de la Ronda de Sant Pere (l'annexa a la casa dels números 4-6 que havia adquirit i enderrocat el 1966). Aquesta casa també anà a terra el 1990 i així el monstre s'estengué per la Ronda.

Pel què fa a la Casa Sicart, aquesta té la seva petita història. Construïda pel mestre d'obres Pau Martorell el 1867 (aquí en una foto de 1908), tenia al Carrer de Fontanella un petit annex de dos pisos (dreta de la foto) reformat el 1900 per l'arquitecte Antoni Maria Gallissà.

L'annex original només era de planta baixa i a Gallissà li encarregaren afegir el pis de dalt on hi hauria aquesta sala de música amb un piano i un orgue i una sumptuosa xemeneia. | 📷 Adolf Mas/AHCB, 1904

Per a il·luminar tan magnífica sala de música Gallissà projectà aquesta filigrana, una esplèndida tribuna neogòtica, deutora dels seus anys col·laborant amb Domènech i Montaner del qual el pobre Gallissà (morí jove, als 41 anys, d'una malaltia cardiaca crònica) en fou deixeble.

La tribuna arribà sencera fins al 1989, any d'aquesta foto, mentre el Corte Inglés enderrocava la veïna Casa Bonsoms. El propietari de la Casa Sicart també tenia pensat enderrocar la casa i en el seu lloc fer-hi un edifici d'oficines, independent i deslligat del Corte Inglés.

El propietari encarregà el projecte d'aquest nou edifici a MBM Arquitectes, l'estudi d'Oriol Bohigas, Josep Martorell i David Mackay. Bons coneixedors del valor de la tribuna (Bohigas fou un dels grans estudiosos del Modernisme), MBM volgueren conservar-la en el nou edifici.

Però el 1989 l'Ajuntament, aprofitant que el Corte Inglés tornava a ampliar el seu edifici, demanà als grans magatzems i al propietari de la finca de la Casa Sicart que es posessin d'acord per a fer una façana unitària de conjunt, ara que ja no quedaria cap de les cases antigues.

Ramón Areces havia mort aquest mateix any 1989, però la fam del monstre que havia creat a Plaça de Catalunya seguia ben viva: aprofitant aquest moment de canvi i transició, els grans magatzems feren una última ofensiva i el 1990 acabaren adquirint la finca de la Casa Sicart.

Quedava culminada així l'ofensiva iniciada per Areces el 1959: 30 anys més tard, el 1990, l'enemic era finalment derrotat i ja no en quedava res de cap casa catalana. A partir d'ara tot el front de llevant de la Plaça de Catalunya seria propietat d'un centre comercial madrileny.

Luis Blanco-Soler havia mort tot just un any abans, el 1988, i per tant ell ja no participaria de la reforma final. Les seves façanes arribaren senceres fins el 1990 però ara li tocaria a altres arquitectes més joves fer el nou projecte unitari que l'Ajuntament reclamava.

L'encàrrec anà a parar a mans dels arquitectes J.A. Martínez Lapeña i Elies Torres i aquests feren la nova pell, que és un aplacat de granit gris que vol evocar el gris de la mítica pedra de Montjuïc. Peces de 80 x 130 cm col·locades en vertical i finestres de 80 cm d'amplària.

Aquesta nova pell, acabada el 1993, no només no contradeia la idea del "mall" nord-americà opac sinó que la reforçava. Si Blanco donava una mica d'aire obrint franges verticals de vidre, Lapeña & Torres no donaven res més que unes estretes finestres per als emprovadors i poc més.

La pell de granit gira a la cantonada de Fontanella i embolica l'ampliació que finalment farien MBM Arqs per al Tall Anglès. Però resulta que ara si es mantenia la tribuna de Gallissà a l'altura original aquesta quedava entre dos pisos i donant a una zona de serveis i magatzem.

Tot i així es va decidir mantenir la tribuna a la mateixa altura i per tant ara la tribuna no podia fer de tribuna perquè queda entre dos pisos. Al projecte anterior de l'edifici d'oficines MBM sí que la mantenien com a tal, amb finestres transparents amb vidres...

...però ara la tribuna no pot tenir finestres perquè té un forjat a mitja alçària, i per això enlloc de finestres amb vidre té finestres tapiades amb una paret cega, un aplacat de marbre. És a dir, és un mer decorat sense cap funció o utilitat. És a dir, un despropòsit, un nyap.

I a més a més, com que ja era velleta i durant les obres d'enderroc de la Casa Sicart va quedar un tant malmesa, això ni tan sols és la tribuna original de Gallissà sinó una rèplica. El novembre de 1993 Lluís Permanyer lamentava tot aquest desgavell qualificant-lo de "pastitx".

L'absurda història de la tribuna és un reflex a petita escala de la desgraciada història general de com l'espanyolíssim Corte Inglés aterrà a una nació catalana presa i vigilada pel franquisme, més enllà del vandalisme arquitectònic (que nosaltres, com tothom, també practiquem).

Però la història no es pot desfer i no sabrem mai què hauria passat si aquells empresaris del tèxtil sabadellenc no haguessin tingut la nefasta idea de convèncer a Areces d'obrir un nou Corte Inglés en una època en què de Cortes Ingleses només n'hi havia un de sol, a Madrit.

Vam caure nosaltres, Catalunya, i també va caure la vella enemiga: Galerías Preciados. A finals dels anys 1970s Galerías ja feia figa i anà canviant de propietaris fins que el 1995 plegà veles. Aleshores el propi Corte Inglés l'absorbí, se la cruspí, la desarticulà i la matà.

Nous propietaris de Can Jorba, el Tall Anglès adaptaren l'edifici i hi obriren un nou centre el 1998. Fou una de les últimes grans apostes abans de l'època de la compra "online", fins que el 2022 decidiren treure-se'l del damunt venent l'edifici. Ha tancat aquest agost del 2024.

L'altre centre de Galerías Preciados que acabà a mans del Tall Anglès era el que Galerías tenia des de 1983 a la Plaça de Francesc Macià. El Corte Inglés se'l quedà el 1995 fins que vengué l'edifici el 2019 i tancà el centre el 2021 (ara, el 2024, hi han posat un supermercat).

No sé si tancar els altres centres (ara en tenen 3: el "flagship" de Plaça de Catalunya, Diagonal i Can Dragó; a més dels de Sabadell, Cornellà, Girona i Tarragona) torna a posar en perill l'illa de cases de Plaça Catalunya perquè temps enrere volien seguir ampliant el monstre.

Concretament, el 2004 van comprar per 17 milions d'euros aquest edifici del número 9 del Carrer de Fontanella, propietat del Banc Sabadell. L'estratègia era "acorralar" l'edifici dels números 5-7 i així ampliar el centre per Fontanella igual com havien fet per Ronda de Sant Pere.

Problema: aquest edifici dels números 5-7 era propietat de la difunta Caixa Catalunya. El 2004 iniciaren converses amb l'entitat bancària però aquesta posà una condició: volien vendre l'edifici però seguir tenint l'oficina a planta baixa (havia estat la seva primera oficina).

El Tall Anglès no volia cap oficina aquí, volia enderrocar l'edifici i fer-ne un de nou per a ampliar el monstre. Van apretar durant les converses, però tot i la fragilitat de Caixa Catalunya l'entitat aconseguí vendre l'immoble a un grup inversor el 2007 i ara hi ha un hotel.

Perduda (de moment) la possibilitat de quedar-se l'edifici dels números 5-7 ja no tenia cap sentit tenir l'edifici del número 9. L'any 2016 el Corte Inglés es va vendre l'edifici (pels mateixos 17 milions que havia pagat) a uns inversors russos que també hi volien fer un hotel.

Això coincidí amb la moratòria hotelera de la Colacau i no fou fins el 2020 que els russos enviaren l'edifici a terra i ara mateix, si no m'erro, el solar és en obres i estan fent el nou hotel. En principi això mata la possibilitat d'ampliar el monstre d'El Corte Inglés.

Però si una cosa hom ha après amb aquest fil és que aquesta gent del Tall Anglès no té presses (com sí les tenien Galerías Preciados). Aquesta gent va a poc a poc i té paciència. Qui sap si algun dia el "petit" hotel de Fontanella 5 acabarà a mans del monstre... i adéu-siau.

No en tinc ni idea d'economia i no sé si en època d'Amazon el Corte Inglés manté el tipus o pateix. Però sí que en tinc idea d'arquitectura i el que aquesta empresa féu amb el patrimoni arquitectònic fou un desastre. No només per allò perdut sinó, sobretot, per allò fet de nou.

Potser si no ho hagués fet una empresa madrilenya ho hauríem fet els catalans, perquè carregar-se patrimoni és pràctica universal. Però vull creure que el resultat final no hauria estat aquest espantós, desproporcionat i extravagant monstre arquitectònic fora de tota mida.

Fi.