Són dos quarts de nou del matí. Francesco Borromini és a casa seva. Agafa una espasa, la posa dreta sobre el llit i s'hi llança al damunt. Això és un fil sobre com un dels grans arquitectes del Barroc anà embogint a poc a poc fins que, #taldiacomahir de 1667, se suïcidà. 📜
Feia una dècada que les coses no anaven bé. El 1655 havia mort el seu gran benefactor, el Papa Innocenci X, el 1662 el seu patró, el pare Virgilio Spada, i el 1663 el seu únic ajudant, l'arquitecte Francesco Righi. Solitari de mena, a Borromini ja no li quedava ningú proper.
A més a més, la mort del Papa Innocenci X féu que Borromini fos apartat el 1657 del més gran projecte que tenia entre mans, aquesta Església de Santa Agnès a Agone, a Roma...
...i un altre projecte seu, aquesta Església de Sant'Andrea delle Fratte de Roma, també era aturat.
Per a acabar-ho de rematar el seu gran rival, Gian Lorenzo Bernini, era en el punt més àlgid de fama i prestigi, no només a Roma sinó arreu d'Europa. Bernini i Borromini, en aquests retrats a l'esquerra i a la dreta respectivament, havien mantingut una llarga picabaralla.
Tot i que havien començat prou bé (Borromini fins i tot treballà per a Bernini el 1629-32) de seguida se les tingueren. Eren caràcters antagònics: Bernini era diplomàtic i socialment hàbil mentre que Borromini era de caràcter irascible i tracte difícil.
Eren de la mateixa generació i despuntaren aviat. Bernini nasqué el 1598, Borromini el 1599. Amb només 23 anys Bernini féu el grup escultòric "El rapte de Prosèrpina" (1621-22) amb marbre de Carrara on els dits de Plutó pressionen la cuixa de Prosèrpina com si el marbre fos carn.
I al cap d'un parell d'anys Bernini rebé el seu primer gran encàrrec, l'immens Baldaquí de Sant Pere (1624-33) al Vaticà, de 28,5 metres d'alçària i sinuoses columnes de bronze d'onze metres.
Com que Bernini encara era un noi de només 25 anys quan rebé l'encàrrec del baldaquí se li assignà l'ajuda de Borromini que, tot i ser encara un any més jove que Bernini, ja tenia una mica d'experiència en el camp de l'arquitectura. Eren dos nois de vint-i-pocs anys fent això.
Bernini dissenyà el conjunt de l'estructura però ell només en feia els esbossos. Quan ja tenia esbossades les idees aleshores Borromini feia els dibuixos de treball, com aquest d'una columna, per a ensenyar-los al client (el Papa Urbà VIII) i als artesans que les havien de fer.
Que Borromini fes el "projecte executiu" mentre que Bernini només feia "l'avantprojecte" o "projecte bàsic" (per dir-ho en termes de com es fa un projecte d'arquitectura avui dia) era degut a la seva formació: Bernini era fill i deixeble d'un escultor i Borromini d'un picapedrer.
Així doncs des dels 1620s Bernini i Borromini començaren les seves carreres, el primer destacant en l'escultura però fent també arquitectura i urbanisme, i el segon dedicant-se en exclusiva a l'arquitectura, com ara la singular Església San Carlo alle Quattro Fontane (1635-67).
Això és l'interior de San Carlo alle Quattro Fontane però podria ser ben bé l'interior del cervell de Borromini. Com que no perdia el temps amb altres disciplines com l'escultura pogué dedicar-se a fer una arquitectura altament complexa a nivell geomètric i compositiu.
El 1642-60 féu Sant'Ivo alla Sapienza, a Roma, una església de planta central on la cúpula s'aixeca sobre una composició de dos triangles equilàters creuats i amb els vèrtexs tallats amb arcs de circumferència. L'operació és senzilla però molt barroca: ara convex, ara còncau.
Borromini era l'ànima bessona d'Antoni Gaudí: ambdós eren molt religiosos, ambdós eren solitaris, ambdós centraren tota la seva vida al voltant de l'estudi i pràctica de l'arquitectura, ambdós foren solters tota la vida i ambdós tenien molta mà esquerra jugant amb la geometria.
Deia Borromini:
"Ed io certo non mi sarei posto a questa professione col fine d'esser solo un copista, benché sappia che nell'inventare cose nuove non si può ricevere il frutto della fatica se non tardi; siccome non lo ricevette l'istesso Michelangelo",
que traduït seria...
"Ed io certo non mi sarei posto a questa professione col fine d'esser solo un copista, benché sappia che nell'inventare cose nuove non si può ricevere il frutto della fatica se non tardi; siccome non lo ricevette l'istesso Michelangelo",
que traduït seria...
...quelcom com:
"I jo certament no hauria triat aquesta professió [d'arquitecte] amb l'objectiu de ser només un copista, per bé que sé que en la fatiga d'inventar coses noves hom no pot recollir-ne els fruits fins tard, com no els va recollir el propi Miquel Àngel."
"I jo certament no hauria triat aquesta professió [d'arquitecte] amb l'objectiu de ser només un copista, per bé que sé que en la fatiga d'inventar coses noves hom no pot recollir-ne els fruits fins tard, com no els va recollir el propi Miquel Àngel."
I també igual que Gaudí Borromini tenia caràcter i, en tant que persona no domesticada per cap matrimoni ni vida familiar, sovint tenia mala llet. Fou cap als anys 1640s, quan Borromini i Bernini ja eren adults, que començaren les enveges i rivalitats entre els dos genis de Roma.
De tot el que s'explica sobre la seva guerra particular l'episodi més grotesc fou el de les orelles d'ase de Borromini i el penis de Bernini. És molt possible que sigui una llegenda urbana perquè no hi ha cap base documental que validi aquesta història però és un relat conegut.
Però sigui o no una llegenda urbana part de la història està basada en fets reals i per això val la pena explicar-la. Per a fer-ho hem de viatjar a la Roma de mitjan segle XVII, concretament al centre, al Municipio I, que és on passà la història.
Generated by Thread Navigator
Press ⌘ + S to quick-export