@efemarq: Són dos quarts de nou del matí...

Són dos quarts de nou del matí. Francesco Borromini és a casa seva. Agafa una espasa, la posa dreta sobre el llit i s'hi llança al damunt. Això és un fil sobre com un dels grans arquitectes del Barroc anà embogint a poc a poc fins que, #taldiacomahir de 1667, se suïcidà. 📜

Feia una dècada que les coses no anaven bé. El 1655 havia mort el seu gran benefactor, el Papa Innocenci X, el 1662 el seu patró, el pare Virgilio Spada, i el 1663 el seu únic ajudant, l'arquitecte Francesco Righi. Solitari de mena, a Borromini ja no li quedava ningú proper.

A més a més, la mort del Papa Innocenci X féu que Borromini fos apartat el 1657 del més gran projecte que tenia entre mans, aquesta Església de Santa Agnès a Agone, a Roma...

...i un altre projecte seu, aquesta Església de Sant'Andrea delle Fratte de Roma, també era aturat.

Per a acabar-ho de rematar el seu gran rival, Gian Lorenzo Bernini, era en el punt més àlgid de fama i prestigi, no només a Roma sinó arreu d'Europa. Bernini i Borromini, en aquests retrats a l'esquerra i a la dreta respectivament, havien mantingut una llarga picabaralla.

Tot i que havien començat prou bé (Borromini fins i tot treballà per a Bernini el 1629-32) de seguida se les tingueren. Eren caràcters antagònics: Bernini era diplomàtic i socialment hàbil mentre que Borromini era de caràcter irascible i tracte difícil.

Eren de la mateixa generació i despuntaren aviat. Bernini nasqué el 1598, Borromini el 1599. Amb només 23 anys Bernini féu el grup escultòric "El rapte de Prosèrpina" (1621-22) amb marbre de Carrara on els dits de Plutó pressionen la cuixa de Prosèrpina com si el marbre fos carn.

I al cap d'un parell d'anys Bernini rebé el seu primer gran encàrrec, l'immens Baldaquí de Sant Pere (1624-33) al Vaticà, de 28,5 metres d'alçària i sinuoses columnes de bronze d'onze metres.

Com que Bernini encara era un noi de només 25 anys quan rebé l'encàrrec del baldaquí se li assignà l'ajuda de Borromini que, tot i ser encara un any més jove que Bernini, ja tenia una mica d'experiència en el camp de l'arquitectura. Eren dos nois de vint-i-pocs anys fent això.

Bernini dissenyà el conjunt de l'estructura però ell només en feia els esbossos. Quan ja tenia esbossades les idees aleshores Borromini feia els dibuixos de treball, com aquest d'una columna, per a ensenyar-los al client (el Papa Urbà VIII) i als artesans que les havien de fer.

Que Borromini fes el "projecte executiu" mentre que Bernini només feia "l'avantprojecte" o "projecte bàsic" (per dir-ho en termes de com es fa un projecte d'arquitectura avui dia) era degut a la seva formació: Bernini era fill i deixeble d'un escultor i Borromini d'un picapedrer.

Així doncs des dels 1620s Bernini i Borromini començaren les seves carreres, el primer destacant en l'escultura però fent també arquitectura i urbanisme, i el segon dedicant-se en exclusiva a l'arquitectura, com ara la singular Església San Carlo alle Quattro Fontane (1635-67).

Això és l'interior de San Carlo alle Quattro Fontane però podria ser ben bé l'interior del cervell de Borromini. Com que no perdia el temps amb altres disciplines com l'escultura pogué dedicar-se a fer una arquitectura altament complexa a nivell geomètric i compositiu.

El 1642-60 féu Sant'Ivo alla Sapienza, a Roma, una església de planta central on la cúpula s'aixeca sobre una composició de dos triangles equilàters creuats i amb els vèrtexs tallats amb arcs de circumferència. L'operació és senzilla però molt barroca: ara convex, ara còncau.

Borromini era l'ànima bessona d'Antoni Gaudí: ambdós eren molt religiosos, ambdós eren solitaris, ambdós centraren tota la seva vida al voltant de l'estudi i pràctica de l'arquitectura, ambdós foren solters tota la vida i ambdós tenien molta mà esquerra jugant amb la geometria.

Deia Borromini:

"Ed io certo non mi sarei posto a questa professione col fine d'esser solo un copista, benché sappia che nell'inventare cose nuove non si può ricevere il frutto della fatica se non tardi; siccome non lo ricevette l'istesso Michelangelo",

que traduït seria...

...quelcom com:

"I jo certament no hauria triat aquesta professió [d'arquitecte] amb l'objectiu de ser només un copista, per bé que sé que en la fatiga d'inventar coses noves hom no pot recollir-ne els fruits fins tard, com no els va recollir el propi Miquel Àngel."

I també igual que Gaudí Borromini tenia caràcter i, en tant que persona no domesticada per cap matrimoni ni vida familiar, sovint tenia mala llet. Fou cap als anys 1640s, quan Borromini i Bernini ja eren adults, que començaren les enveges i rivalitats entre els dos genis de Roma.

De tot el que s'explica sobre la seva guerra particular l'episodi més grotesc fou el de les orelles d'ase de Borromini i el penis de Bernini. És molt possible que sigui una llegenda urbana perquè no hi ha cap base documental que validi aquesta història però és un relat conegut.

Però sigui o no una llegenda urbana part de la història està basada en fets reals i per això val la pena explicar-la. Per a fer-ho hem de viatjar a la Roma de mitjan segle XVII, concretament al centre, al Municipio I, que és on passà la història.

El 1622 el Papa Gregori XV fundà una congregació de missioners anomenada Propaganda Fide i en designà com a prelat a un jurista valencià, Joan Baptista Vives. Uns anys abans Vives havia comprat un edifici anomenat Palau Ferratini i decidí oferir-lo a aquesta nova congregació.

Des d'aleshores a l'edifici, que és al fons de la Piazza di Spagna, se l'anomena "Palazzo di Propaganda Fide" (Palau de la Propagació de la Fe). El següent papa, Urbà VIII, li encarregà a Bernini que reformés l'edifici i Bernini féu aquesta sòbria façana principal el 1644.

Però el Papa Urbà VIII morí aquell mateix any 1644 i el següent papa, Innocenci X, tenia preferència per Borromini, així que per a continuar les obres de l'edifici, que és bastant gros, designà a en Francesco com a nou director de les obres i Bernini quedà fora del projecte.

Aleshores Borromini veié una oportunitat d'or: si Bernini havia fet una façana principal més aviat discreta ell el superaria muntant una façana lateral espectacular. Féu la planta baixa senzilla però la planta noble la omplí amb els seus rics jocs formals, còncaus i convexos.

Però per casualitats de la vida resulta que la situació tenia un element afegit: Bernini vivia just al davant del Palau de Propaganda Fide. En aquest dibuix de la Roma de 1593 es pot veure en vermell el Palau i en verd la casa de Bernini, que tot just havia comprat el 1641.

Al dibuix es veu com la casa de Bernini tenia un espai lliure, un jardí (marcat en groc), que donava directament al davant de la nova façana lateral que havia construït Borromini, concretament a la cantonada on avui dia es troben la Via di Propaganda i la Via della Mercede.

Es diu, i no sé si això està documentat, que Borromini, aprofitant que ara era l'arquitecte preferit del nou papa, mogué fils per a que a Bernini li fos expropiada la casa i el jardí i poder convertir aquest en una plaça pública. Així la seva cantonada del Palau es veuria millor.

Però les coses es torçaren per a Borromini quan el papa Innocenci X morí i el seu successor, Alexandre VII, escollí de nou a Bernini com al seu preferit. Aleshores Bernini decidí construir aquest edifici alt al jardí de casa seva tot tapant la façana del Palau feta per Borromini.

A la planta baixa hi ha una placa del segle XIX recordant que aquest edifici era de Bernini. A la placa hi diu que aquí hi va viure però en realitat ell vivia a la casa del costat. Aquesta, que havia construït al jardí, era un bloc de pisos que posà a lloguer.

Fins aquí la història real, ara ve la llegenda de les orelles i el penis: Borromini, cabrejat com una mona perquè Bernini li havia desgraciat la possibilitat de tenir la façana del Palau ben exposada, esculpí unes orelles d'ase a la cantonada del Palau com un insult a Bernini.

A Bernini això no li féu cap gràcia, i menys ara que tornava a ser el nou arquitecte preferit de Roma, i immediatament féu esculpir un gran penis erecte en una mènsula a dalt de la façana de la casa que havia construït, apuntant cap a la façana del Palau feta per Borromini.

A les autoritats municipals de Roma tot això els escandalitzà de mala manera i ordenaren a Bernini i Borromini, és a dir a Tom & Jerry, que per una qüestió de decòrum públic retiressin immediatament el penis i les orelles d'ase i que deixessin de fer l'idiota.

I aquesta és la coneguda llegenda urbana (coneguda sobretot pel penis esculpit de can Bernini) que, insisteixo, no està documentada i és tan extravagant que no deu ser certa. Tot i que cal deixar una porta oberta a que sí que ho sigui perquè aquests dos se la tenien jurada.

Cap als anys 1660s les seves carreres divergiren. Bernini seguia acumulant fama mentre que a Borromini la sort l'anà abandonant. Afegit al seu peculiar caràcter religiós i celibatari, irascible, solitari, depressiu i sempre vestit de negre, s'acabà enfonsant.

Pres d'una barreja de gelosia i melancolia, Borromini deixà Roma, d'on era impossible escapar-se de la presència de Bernini, i féu un viatge a la Llombardia, segurament per a visitar la seva terra natal de Ticino, el cantó italià de Suïssa on havia nascut. Però no funcionà.

Tornat a Roma, la gelosia i la melancolia seguien igual o pitjor. Començà a tenir deliris i atacs neuròtics però, tanmateix, no deixà de treballar. Es tancava a casa setmanes senceres fent dibuixos cada cop més fantàstics de projectes que no tenien ni client ni lloc on fer-se.

Un nebot seu consultà a doctors i aquests li digueren que obligués a en Francesco a dormir molt i a fer repòs. I que el vigilés perquè no fes una bogeria. La nit de l'1 d'agost de 1667, Borromini anà a dormir, mentre l'assistent que el vigilava dormia a l'habitació del costat.

Cap a les sis de la matinada s'aixecà. Volia escriure i necessitava encendre la làmpada de l'habitació. Li demanà a l'assistent que li encengués i aquest digué que no, que havia de reposar. Això fou el toc de gràcia que activà un altre atac de follia, l'últim atac.

Enrabiat però alhora desesperat, agafà una espasa que tenia penjada a la paret de l'habitació i pujà dret a dalt del llit. Col·locà l'espasa dreta, recolzant-ne el puny sobre el llit, aleshores la inclinà una mica i es col·locà la punxa recolzada sobre el lateral de l'abdomen.

En aquell fatal instant en què finalment aconseguí desobeïr el seu propi instint natural de supervivència es deixà anar, llançant-se amb força sobre el llit. L'espasa li travessà tot el cos, entrant pel lateral de l'abdomen. Com l'hara-kiri d'un samurai, però dret i de costat.

Desafortunat fins al final, no morí a l'acte. Sentint els esgarips de dolor l'assistent vingué ràpidament. Li treieren l'espasa i estigué moribund durant hores. Paradoxalment fou en aquests moments que li tornà la lucidesa i explicà amb tot detall perquè i com s'havia suicidat.

Un historiador de l'art britànic deia que la mort de Borromini fou com la seva pròpia arquitectura: una bogeria fruit d'un cervell inconformista i delirant però molt imaginatiu i amb moments de lucidesa matemàtica. Com els seus sostres, una bogeria inquietant però perfecta.

Fi.