@efemarq: Dos iogurts: aquest fou l'últi...

Dos iogurts: aquest fou l'últim plaer sensorial que Antoni Gaudí pogué permetre's poc abans de morir. Tres dies abans, #taldiacomahir de 1926, un tramvia l'havia envestit al centre de Barcelona. Això és un fil sobre l'agonia final del més gran arquitecte català de la Història. ⭐️

Comencem amb una mica de context. Després de viure a un pis de l'Eixample (Diputació, 339) des de 1880, el 1906 l'Antoni, el seu pare i la seva neboda Roseta (a la foto tots a Montserrat el 1897; el pare de negre i la Roseta al costat) compraren la casa de mostra del Park Güell.

El pare morí aquell mateix 1906, als 93 anys, però Gaudí encara estava enfeinat fent la Pedrera, la Batlló, etc. El 1912 morí la Roseta de tuberculosi, als 36 anys. L'Antoni es quedà tot sol a la casa dedicant-se ja només als projectes de la Colònia Güell i de la Sagrada Família.

La seva vida amorosa havia estat un desastre. S'ha escrit bastant sobre això però en realitat no se'n sap gairebé res, perquè els motius reals que fos un desastre no els sap ningú excepte ell mateix. Se sap que festejà a la mestra mataronina Pepeta Moreu, a la foto amb 25 anys.

Moreu, 5 anys més jove que Gaudí, era una noia alta, rossa ("cabell d'un color d'or vermell" en deia sa mare), cultivada i desimbolta, la vida de la qual es creuà per primer cop amb la de Gaudí (també ros vermellós) quan aquest féu el projecte de la Cooperativa Obrera Mataronesa.

La Pepeta i sa germana Agustina feien de mestres a l'escola de noies de la cooperativa, el director de la qual era en Salvador Pagès. Aquest havia viscut a Reus on havia conegut a en Gaudí, i quan passà a ser director de la cooperativa li encarregà a Gaudí fer-ne el projecte.

Allò havia passat el 1878. La cooperativa fou el primer gran projecte de Gaudí (per cert, un projecte comunista i portat per ateus, que Gaudí acceptà sense problema) i el 1885 la Pepeta i l'Agustina feren el brodat d'aquesta bandera de la cooperativa que havia dissenyat Gaudí.

Arràn de tot això Gaudí es féu amic de la família Moreu i els visitava sovint. Val a dir que la Pepeta ja era una dona feta i dreta: s'havia casat als 18 anys amb un paio que l'abandonà després de deixar-la embarassada el 1880. El fill se li morí als 3 anys, de diftèria, el 1884.

Gaudí visitava els Moreu acompanyat de la seva neboda Roseta. Segons explicava el germà petit de la Pepeta i l'Agustina, en Josep Maria Moreu, Gaudí era un paio molt detallista, que al menjador plegava i desplegva el tovalló amb cura, col·locava bé les ampolles de la taula, etc.

La descripció de Gaudí que en fa en Josep Maria Moreu és la d'un jove amb ganes de quedar molt bé: tot ho feia de forma elegant, li agradava explicar coses curioses i passejava per la casa dient que tot era molt bonic. L'actitud típica de quan tens ganes d'impressionar a algú.

Aprofito per a fer tornar a aparèixer altre cop un Gaudí no només catalanista sinó hispanòfob que segur que no coneixeu: aquell dia que Gaudí es va cagar en "els tontos" de Madrid!... La cosa anà així: un dia es muntà una "Festa literària-musical" sota els arcs de la cooperativa.

Gaudí hi dissenyà un escenari amb branques, pedres i un petit salt d'aigua que feia força soroll quan circulava l'aigua. A la festa, on les germanes Moreu cantaven, hi vingué un diputat madrileny dit Miguel Morayta. El paio féu un discurs però el soroll del salt d'aigua...

...feia que no se sentís el que deia el madrileny. Aleshores algú volgué tancar l'aigua i Gaudí saltà dient: "No, no, no! Ca, no!". I afegí:

"Bueno, i si no entenen lo que diu, millor. Perquè són una colla de tontos aquesta gent de Madrid...".

Oh, Gaudí, com t'adoro. 😂

Des dels volts de 1885 Gaudí seguí anant a veure els Moreu a Mataró quasi bé cada diumenge durant ben bé quatre anys. L'arquitecte tenia 33 anys i la Pepeta, soltera com ell (vídua separada), en tenia 28. La cosa aparentment pintava bé i, presumiblement, Gaudí se n'anà enamorant.

Es degué fer il·lusions tot sol, sense dir-li res, però com deia la cançó de Pau Riba "L'Home Estàtic": l'amor té pressa i marxa. De fet ni tan sols hi hagué amor perquè segons Josep M. Moreu, a sa germana no li agradava Gaudí, el trobava deixadot: "porta el bigoti ple de mocs".

El 1889 (just un any després de la foto de Gaudí pelat al zero per a l'Exposició de 1888) la Pepeta li ensenyà a Gaudí un anell de compromís. Feia temps que s'havia embolicat amb un comerciant de fusta de Mataró, un tal Joaquim Caballol, amb qui es casaria aquell mateix any.

A Gaudí li caigué el cel, i l'univers sencer, a sobre. Havia estat un amor unidireccional: la Pepeta no havia tingut mai cap interès en particular per ell, Gaudí només era un amic: "friend zone". Des d'aquell dia Gaudí ja no anà a veure-la mai més. La Pepeta ho explicava el 1926:

Tot això passà el 1889. Aquell mateix estiu començava les obres del Palau Episcopal d'Astorga que li degueren servir per a oblidar-se de la Pepeta i allunyar-se uns dies de Catalunya. Però Astorga, com ja vaig explicar en aquest fil, també fou un desastre.

View Tweet

Astorga s'acabà quan el bisbe Joan Baptista Grau, amic de Gaudí, morí el 1893. Allò encara entristí més a l'arquitecte. I així arribà el famós intent de suicidi, perquè això que féu Gaudí realment fou un intent de plegar veles, de la Quaresma de 1894: el dejuni "hardcore".

La vida professional no anava del tot malament però en aquesta època Gaudí (la primavera de 1894 tenia 41 anys) encara no havia fet cap de les seves obres mestres, que no començarien fins el 1900 amb el Park Güell. I la seva vida amorosa era una catàstrofe que no anava enlloc.

Doncs arribà el període de 40 dies de Quaresma i Gaudí s'enfonsà. Des del dimecres de Cendra va dir: jo ja no menjo més. Va començar un dejuni radical i es passava els dies estirat al llit, vestit i amb sabates i tapat amb una manta. No era un iaio encara, només tenia 41 anys.

El seu col·laborador i mà dreta, l'arquitecte (no titulat) Francesc Berenguer, l'anava a veure perquè arribà un moment que Gaudí ja no anava ni a les obres. Ricard Opisso també hi anà i d'ell són els dibuixos que publicà el 1951, amb un Gaudi de cabell "ros safrà" jaient al llit.

Quan veieren que la cosa empitjorava, amb Gaudí ja tot blanc i estirat al llit amb les mans plegades com si fos una mòmia, avisaren al sacerdot Josep Torres i Bages, que vivia només a tres illes de distància (al Passatge de Permanyer) del pis dels Gaudí a Diputació, 339, 4rt, 2a.

Torras, amic de Gaudí i compatriota catalanista, li digué: Antoni, xato, deixa de fer l'animal, una cosa és ser religiós i creient i fer penitència i abstinència quaresmal i una altra és suicidar-te a base de convertir-te en un faraó modern tot al dia estirat al llit del teu pis.

Tot això fou explicat per Opisso en aquest llarg article de 1951. Gaudí tenia al dormitori diaris de "La Renaixença", perquè ni tan sols en aquesta situació deixà d'interessar-se pel catalanisme. Al final Torras el convencé i Gaudí recuperà el tremp i tornà a fer vida normal.

Opisso no en diu res a l'article però segur que durant el dejuni-suicidi Gaudí pensà en la Pepeta més d'un cop. I és interessant que l'home s'hagués quedat penjat d'una noia independent, progressista i que treballava per a una cooperativa plena d'ateus i anarquistes republicans.

Això no vol dir que el Gaudí jove, fins a la paranoia del dejuni de 1894, fos ateu, comunista i republicà, però sí que demostra que fins llavors era un catòlic tranquil, molt obert i amb amics d'ideologia política molt allunyades del conservadorisme. Ell ho deia així el 1915:

Gaudí era un "nerd" pur, i un somiatruites, però també altívol, orgullós i espabilat. Què havia fet abans d'intentar festejar la Pepeta ja amb 33 anys?.. no ho sap ningú. Potser havia provat de festejar altres noies o potser no, i si ho havia provat no n'havia tret cap compromís.

Pepeta Moreu és un l'únic cas documentat (per ella mateixa a més) de la infructuosa vida amorosa de Gaudí. Algun autor li assigna dos intents més, també frustrats, amb dues altres noies (un el 1885 i un el 1902) però són meres especulacions que no tenen base a on agafar-se.

Per tot això s'ha dit algun cop que Gaudí va morir verge. Però si als 33 anys quedà penjat de la Pepeta molt possiblement ja s'havia quedat penjat d'altres noies quan era més jove. Va arribar a introduir mai el nap en algun lloc? És impossible de saber, i a més no importa gens.

El que importa és la idiosincràsia. El ros Gaudí era com el ros Sansa de Tor: dos paios mercurials i solitaris però somiadors i molt ambiciosos. En Sansa baixava a Barcelona amb l'skin per anar de putes, com Beethoven, però a Gaudí la vida intel·lectual el devia distreure prou.

Com Sansa, Gaudí havia tingut molts germans. L'Antoni, nascut el 1852, fou el petit de cinc. La gran era la Rosa, nascuda el 1844 i que tingué una filla, la Roseta. Quan la Rosa morí el 1879 l'Antoni es féu càrrec de la neboda, que l'acompanyava a veure els Moreu a Mataró.

La segona germana i el tercer germà moriren de nens: la Maria (1845-1850) i el Francesc (1848-1850). El quart fou en Francesc, nat el 1851 i mort el 1876, el mateix any que morí la mare Antònia. El pare, Francesc, morí el 1906. I finalment el 1912 morí la neboda Roseta.

A partir de 1914 Gaudí, als 62 anys i preveient que viurà la resta de la seva vida sol com un mussol, sense família directa, centrarà tota l'activitat vital i arquitectònica en l'altra família: la sagrada, és a dir la religió. Aquesta foto mostra l'estat de les obres el 1912.

62 anys és una edat prou avançada i, a més a més, patia reumatisme congènit des de petit. Per a millorar les articulacions caminava molt. Quan morí la Roseta, el seu amic i metge de capçalera, el doctor Pere Santaló, l'acompanyava cada diumenge a caminar fins a baix al port.

Des de 1914 la seva rutina diària era caminar del Park Güell al temple i després tornar. També anava a resar a la Catedral o Sant Felip Neri. Si un dia el doctor Santaló (a la foto) no podia acompanyar-lo, l'acompanyava el seu amic i col·laborador, l'escultor Llorenç Matamala.

I així passaren els anys 1914-1926, amb Santaló i Matamala rellevant-se per a fer-li companyia. La rutina esdevingué mecànica: esmorzar poc, anar al temple, a la tarda anar a peu fins a Ciutat Vella per anar a resar i comprar el diari, i agafar el tramvia per a tornar a Gràcia.

Quan era al temple, però, estudiants d'arquitectura l'anaven a veure i ell els explicava el que calgués. I arquitectes d'arreu es delien per a veure'l: Walter Gropius ho intentà el 1907, sense èxit, però Ernst Neufert, l'autor del famós llibre de mides, l'aconseguí veure el 1921.

De tant en tant també feia altres coses. Per exemple, el maig de 1924 li feren la famosa foto quan sortia de la Catedral de Barcelona mentre participava a la processó de Corpus. És la imatge més coneguda del final de la seva vida i segurament la més icònica.

En aquesta ampliació es pot veure amb més detall com anava vestit i quin tipus de calçat portava. Caminava pel carrer amb una mena de modestes sabatilles d'estar per casa, detall que més endavant fou un dels motius pels quals el confongueren amb un captaire.

I quatre mesos més tard, l'11 de setembre, intentà entrar a una missa en commemoració dels fets de 1714, missa que la dictadura havia prohibit, i en una disputa amb un policia Gaudí acabà al calabós tota una nit. Així ho explicava la revista "Ressorgiment" aquell mateix mes.

El 1925 les coses es torçaren. Santaló tenia càncer de pròstata i ja no el podia acompanyar. Al seu torn Matamala patia càncer facial i també s'hagué de retirar. L'octubre de 1925, Gaudí, ja sense cap acompanyant, decidí que es quedaria a dormir a un racó del taller del temple.

Però la rutina seguí igual: de bon matí s'aixecava, devia buidar aquest orinal de sota el llit, la dona del porter li preparava un got de llet calenta i a treballar a l'obra fins que a la tarda feia tres quilòmetres caminant fins a Ciutat Vella a confessar-se i comprar el diari.

El 7 de juny de 1926, en #taldiacomahir, mentre feia la caminada cap a Sant Felip Neri es produí l'accident que ja és autèntica cultura popular catalana i, fins i tot, universal. Un tramvia l'envestí i el deixà malferit. Després de tres dies d'agonia finalment marxà d'aquest món.

La foto del tweet anterior és a la Ronda Universitat vers el 1930 i mostra l'espai entre dues vies de tramvia. Gaudí fou envestit en un espai entre vies similar però a Gran Via, a la cruïlla amb el Carrer de Bailèn. En aquesta foto hi ha una creu on es diu que passà l'accident.

Als aficionats a les parides esotèriques els agradarà saber que si tracem una línia recta entre la Sagrada Família i Sant Felip Neri l'accident es produí just al bell mig de la línia. No significa res, només és una línia, tot i que si algú es vol imaginar coses ja s'ho farà.

Òbviament no se sap quin recorregut exacte feia. L'arquitecte Enric Tous, estudiós de Gaudí, diu que baixava per València fins a Bailèn, creuava Gran Via i després feia ziga-zaga fins al Barri Gòtic. També hi ha qui diu que baixava pel Passeig de Sant Joan fins a Plaça de Tetuan.

En tot cas se sap que si bé quan vivia al Park Güell comprava el diari (sempre "La Veu de Catalunya") a Plaça Catalunya, quan vivia al temple el comprava a Plaça Urquinaona en el camí de tornada. Aquest és l'exemplar d'aquell 6 de juny, tot i que ell comprava l'edició del vespre.

Com va anar exactament l'accident? Existeix un atestat policial amb declaracions del propi conductor del tramvia que envestí a Gaudí. A l'informe l'home explica pas per pas com es produí la desgràcia. L'arquitecte i gaudinista Joan Bassegoda el pogué llegir i en féu un resum.

Abans, però, cal recordar que Gaudí no va veure mai cap semàfor a Barcelona. Els primers semàfors de la ciutat s'instal·laren el 1929 en ocasió de l'Exposició Internacional. Fins aleshores no hi havia passos zebra i la gent creuava els carrers com i per on volia. Era un caos.

Així era Gran Via el 1910. El 1926 seguia igual. Hi havia dues vies de tramvies: els que venien de Plaça Tetuan i anaven cap a Plaça de Catalunya (aquest tramvia que es veu en primer pla) i els que venien de Plaça Catalunya i anaven cap a Tetuan (el tramvia que es veu al fons).

La foto està feta a on hi ha el cercle groc, l'accident passà al cercle vermell. Al Carrer de Bailèn els tramvies que venien de Plaça Catalunya (línia verda) eren fàcils de veure, però els que venien de Tetuan (línia taronja) no tant perquè apareixien per la corba de Pl. Tetuan.

Gaudí venia de la Sagrada Família fins que arribà a la cruïlla de Bailèn amb Gran Via. Degué veure que des de Tetuan venia un tramvia però pensà que encara era prou lluny. Creuà, doncs, la primera calçada i la primera línia de tramvia fins arribar a l'espai entre les dues vies.

Però l'home devia anar tan distret pensant en els seus paraboloides hiperbòlics i les seves coses que no se n'adonà que des de l'altra via també en venia un de tramvia. De fet, el tenia ja pràcticament al damunt. Instintivament retrocedí, fent un pas enrere... però sense mirar.

Error fatal: el que venia de Tetuan no era tan lluny com ell havia pensat. Quan féu el pas enrere per a esquivar el que venia de Plaça de Catalunya, el de Tetuan l'envestí propinant-li un cop fortíssim a l'hipocondri dret, a l'abdomen (el Photohsop és una merda, però "whatever").

Gaudí va caure al terra patint una commoció cerebral. Dos vianants van veure l'accident i anaren a ajudar-lo. El conductor que l'havia envestit aturà el tramvia però com que veié que ja hi havia gent que intentaven aixecar-lo del terra engegà i seguí la seva ruta com si res.

Entre aquelles sabatilles d'estar per casa i els pantalons relligats amb imperdibles, com si fos un "punk", els vianants van pensar que Gaudí era un pobre i vell captaire. Van veure que necessitava atenció mèdica i van demanar a un taxi que s'aturés. Però el taxi no féu ni cas.

Ho van provar dues vegades més però cap taxi no va voler aturar-se, no volien que un vell captaire pollós els embrutés la tapisseria del cotxe amb sang. I a partir d'aquí hi ha dues versions de com continua la història, la que explica Enric Tous i la que explica Joan Bassegoda.

Tous diu que un jove de 23 anys anomenat Àngel Tomás i Mohino aconseguí aturar un quart taxi que acceptà portar el vell malferit a una casa de socors. Bassegoda diu que fou un guàrdia civil qui ordenà a un quart taxista que s'aturés i portés a l'accidentat a la Casa de Socors.

Independentment de com anés realment la cosa, la qüestió és que aquest quart taxi portà l'Antoni a la Casa de Socors que hi havia a la Ronda de Sant Pere, 37. Les cases de socors acollien a gent pobra i rodamons, i allà arribà en Gaudí, geni entre genis, amb les seves sabatilles.

De fet la premsa de l'època no esmenta cap guàrdia civil sinó un guàrdia urbà anomenat Silvestre Silvestre. Fos com fos, Gaudí havia sortit de la Sagrada Família a dos quarts de sis, l'accident es produí vers les 18:05h i a les 18:30h ja era al dispensari de Ronda de Sant Pere.

La situació a la Casa de Socors fou un desgavell. Un cop el taxista i el guàrdia urbà el deixaren a dins, el personal, pensant-se que era un rodamón, no s'immutà massa. Estava en plena commoció però conscient. Li demanaren com es deia i Gaudí murmurà el seu nom com pogué.

No l'entengueren bé i al registre escrigueren que havia estat "auxiliada Antònia Samdi" [sic]. Era un home gran i amb barba blanca però fou registrat com a Senyora Antònia... 🤦‍♂️ Surrealista. El metge del dispensari li féu un primer exàmen i reconegué la gravetat de la situació.

Era urgent enviar-lo a un hospital. En un principi l'havien de portar al Clínic però els portalliteres, sense cap justificació en particular, el van acabar portant al de la Santa Creu, al Raval, ja fos perquè era més a prop o perquè, total, només era un pobre i vell captaire.

A les vuit ja era a l'Hospital de la Santa Creu. L'ingressaren al departament de traumàtics, Sala de Sant Tomàs, llit nº 19. Però en aquells moments Gaudí ja havia perdut la consciència: quan ingressà a l'Hospital ningú sabia qui era aquell ancià provinent de la Casa de Socors.

Normalment Gaudí tornava al temple a quarts de deu. Així que aquell dia, un cop tocades les deu, el capellà Mossèn Gil Parès veient que l'arquitecte encara no havia tornat es neguitejà i començà a buscar-lo. Havia tingut algun problema? l'havien tornar a fotre al calabós?

Pot ser que hagués patit un accident i fos a l'hospital? Potser a la Casa de Socors?... umm... doncs sembla que a la Casa de Socors tenien registrat que havien auxiliat a una tal "Antònia Samdi", que havien enviat a l'Hospital de la Santa Creu, però no hi constava cap Antoni.

Un cop resolta la confusió del nom, Mossèn Gil Parès i un dels col·laboradors de Gaudí, l'arquitecte Domènec Sugrañes, feren ràpidament cap a l'Hospital de la Santa Creu i allà el trobaren, de nit, desatès i inconscient en un dels llits d'una sala amb 39 pacients pobres més.

Un cop identificat, l'endemà al matí el traslladaren a aquest llit en una cambra individual i diversos doctors li feren un reconeixement general. Estava destrossat: tres costelles trencades, contusions a la cama dreta, hemorràgies internes, urèmia i commoció general i cerebral.

Aquella tarda Catalunya rebé la notícia via l'edició vespre del diari que el propi Gaudí comprava cada dia, "La Veu de Catalunya": l'arquitecte de la Sagrada Família era al llindar de la mort. Curiosament, al costat de la notícia que Puig i Cadafalch havia tornat a Barcelona.

Puig venia d'impartir classes a la Universitat de Harvard, als Estats Units. Arribà el dia 8 i tan aviat com va poder va anar a veure a en Gaudí a l'hospital. De fet, entre els dies 8 i 9 molta gent l'anà a veure, des de personalitats socials fins a estudiants d'arquitectura.

Gaudí va estar inconscient o dormint la major part del temps que va estar a l'hospital. De tant en tant recuperava la consciència però amb prou feines podia parlar. A mitja tarda del dimarts dia 8 demanà beure una mica i aprofitaren per a donar-li un iogurt... que devorà sencer.

El iogurt devia ser força bo perquè a quarts de vuit se'n cruspí un altre. Després de totes les misèries que va patir al llarg de la seva vida, Antoni Gaudí va marxar d'aquest món fotent-se dos deliciosos iogurts... De vegades la vida és bonica, encara que sigui al final.

L'anècdota dels iogurts no és massa coneguda, cosa normal perquè a qui l'importa que Gaudí es mengés dos iogurts abans de morir?... A ningú. Buenu, a ningú no: a mi sí. A mi també m'agraden els iogurts i m'agrada conèixer aquesta irrellevant anècdota. Així ho explicava "La Veu":

Els metges provaren totes les cures possibles, però ja no hi havia marxa enrere. La nit de dimarts es despertà diverses vegades murmurant paraules inconnexes. El dimecres, dia 9, fou plàcid i tranquil. Dormí la major part del dia. "La Veu" informava del seu estat matí i tarda.

No existeix cap foto de Gaudí mentre era ingressat en aquell solitari llit de l'hospital però el dibuixant Ricard Opisso, que de ben jove havia treballat amb ell fent de delineant, en féu aquest retrat amb la creu sobre el coixí. Algú hi afegí la nota "Antoni Gaudí agonitzant".

Hi ha un parell de dibuixos més fets durant aquells dies. Un de Joaquim Renart i un altre de Llorenç Brunet publicat l'agost següent al setmanari "El Baix Penedès".

A les quatre de la matinada patí una forta crisi que semblava el final, però es recuperà. A les set, ja en un dia clar, Mossèn Gil Parès, aprofitant que Gaudí recuperà per un moment la parla i la lucidesa, l'encomanà a Déu mentre l'arquitecte assentia. Tot preparat per a morir.

I així arribà el dia 10 de juny de 1926, que era un dijous. A l'edició del matí "La Veu de Catalunya" va incloure una petita nota a la secció d'últimes notícies, talment com si fos la calma abans de la tempesta: abandoneu tota esperança, Antoni Gaudí se'n va.

I a les 17:10h finalment tot s'acabà: Antoni Gaudí i Cornet, català universal, deixà de respirar i morí als 73 anys després de tres dies d'agonia... i dos deliciosos iogurts. "La Veu de Catalunya", el seu estimat diari, no trigà ni dues hores a publicar aquest gran homenatge.

La notícia s'escampà com la pólvora. Barcelona i Catalunya quedaren en estat de xoc tal i com havia passat 24 anys enrere, també un 10 de juny a mitja tarda, en el decés de Mossèn Cinto, el poeta nacional. Els següents dies la premsa n'anava plena: l'arquitecte de Déu és mort.

Ja aquell mateix mes de juny de 1926 la premsa recordava el catalanisme de Gaudí, que avui dia seria un independentista recalcitrant, esmentant la famosa anècdota del dia que el van detenir per voler anar a una missa pels fets de 1714 i la pèrdua de llibertats nacionals.

L'escultor Joan Matamala, un dels col·laboradors de Gaudí, féu durant tot el divendres 11 una màscara mortuòria del seu mestre. La veritat és que aquest mig-somriure que li quedà al rostre és un pèl inquietant, però en fi, potser aquells dos iogurts realment eren molt bons!

Diuen que quan et mors tota la teva vida et passa pel davant: ...el temple, paraboloides, hiperboloides, Reus, superfícies, cons, cilindres, la Pepeta, directrius, plans, Jujol, pedra, fusta, Berenguer, ferro, Güell, vidre, Catalunya!, ceràmica, Vic, trencadís... i dos iogurts.

El funeral i l'enterrament, com el de Mossèn Cinto, fou massiu tot i que el propi Antoni havia deixat instruccions per a que fos una cosa més aviat modesta, però no se celebrà fins al dissabte dia 12 perquè el volien enterrar a la Sagrada Família i abans calia un permís del Papa.

El matí del divendres anterior els seus marmessors n'havien donat a conèixer els detalls: el fèretre havia de ser de roure i no havia de tenir ni ornamentació ni ferramenta, l'enterrament no havia de tenir caràcter oficial i no hi havia d'haver ni música ni corones de flors.

Així mateix, la cavalleria de la guàrdia urbana no havia d'anar vestida de gala i l'únic estendard que podia precedir el pas del taüt era la bandera de l'Associació de Devots a Sant Josep, que era el grup de feligresos que finançava les obres de la Sagrada Família, i res més.

La capella ardent, instal·lada a la sala de metges de l'Hospital de la Santa Creu, estigué oberta al públic fins al matí del dissabte i per ella hi desfilà tanta gent que la guàrdia urbana tingué problemes per a controlar tot el tràfec de persones que anaven amunt i avall.

Aprofito per a posar les dues imatges alhora: el dibuix d'Opisso de quan Gaudí féu el dejuni bèstia de la Quaresma de 1894 i quan ja era mort. Són idèntiques. L'únic que varia és la vestimenta i que en un tenia el cabell ros safrà (vermellós) i en l'altre blanc com la neu.

El capítol de la Catedral, a on Gaudí entrava sovint a resar i on l'arquitecte alemany Ernst Neufert l'enganxà d'amagatotis un dia de 1921 per a poder parlar amb ell, oferí la Seu per a que el funeral hi transités per dins. L'oferta fou acceptada i a les 17:00h començà l'acte.

Això és el trajecte que féu el féretre de Gaudí sortint de l'Hospital, baixant per la Rambla, entrant a la Catedral pel claustre, i després desfilant cap amunt fins a la Sagrada Família. Va acabar tornant allà on hauria d'haver tornat caminant si no hagués tingut l'accident.

Obria la comitiva la guàrdia urbana, muntada a cavall, seguida d'obrers de la Sagrada Família, representants de diverses associacions i estudiants d'arquitectura. Foren precisament els estudiants qui van portar el fèretre a espatlles per dins de la Catedral. Molt simbòlic.

Per tot el trajecte hi havia una gentada de por. Els balcons de Ciutat Vella i l'Eixample eren plens de crespons negres. Com que va desfilar pel Carrer de Casp, el taüt passà per davant de la Casa Calvet, obra de Gaudí, que lluïa un gran llaç negre a dalt de tot de la façana.

La revista de l'Associació de Devots de Sant Josep publicà un reportatge fotogràfic amb tota la seqüència del funeral, des del pati de l'Hospital de la Santa Creu...

...pel Carrer del Carme i la Plaça de Sant Jaume...

...baixant per la Rambla, davant de la Casa Bruno Cuadros (cronològicament aquestes fotos anirien entre la del Carrer del Carme i la de la Plaça de Sant Jaume)...

...per dins del claustre de la catedral i sortint-ne amb els estudiants de l'Escola d'Arquitectura portant el taüt a les espatlles (desconec quins estudiants eren i si després foren arquitectes coneguts)...

...al Portal de l'Àngel i a Plaça de Catalunya la gentada començà a ser considerable...

...i transitant pels amples carrers de l'Eixample, on cada cop hi havia més i més gent.

El fèretre entrà a la Sagrada Família pel Carrer de Mallorca, on s'hi aplegaren fins a 3.000 persones, i es col·locà sobre un túmul funerari dissenyat pels col·laboradors de Gaudí: Cèsar Martinell, Josep Francesc Ràfols i Isidre Puig Boada. L'Orfeó Català entonà un rèquiem.

Un cop feta la missa, els obrers de la Sagrada Família es posaren el taüt a les espatlles i sortiren al Carrer de la Marina. Aleshores travessaren la Façana del Naixement, l'única que Gaudí pogué acabar, i el portaren a baix a la cripta...

...on finalment fou sepultat a les 21:00h.

L'hi posaren al damunt una llosa on hi deia només "Antoni Gaudí i Cornet, ACS". Aquella llosa fou destrossada el 1936 i posteriorment s'hi posà la que hi ha ara, amb el text en llatí i el nom canviat a "Antonius". Una farsa absurda. El nom hauria d'estar en català, com a l'inici!

Tot això fou tan imponent que fins i tot s'arribà a gravar en vídeo. El cineasta Manuel Huerga féu un documental sobre Gaudí el 1988 i mentre el preparava va veure que a les fotos de l'acte final a la Sagrada Família hi havia un home amb un trípode filmant la cerimònia.

Huerga aconseguí descobrir qui era aquell home. Es deia Albert Gasset i encara era viu. Gasset fou un realitzador i muntador que arribà a treballar a Hollywood amb Cecil B. DeMille. Tenia 20 anys quan s'enfilà allà dalt de la Sagrada Família amb el seu trípode. Morí l'any 2000.

Malauradament el material que havia filmat aquell 12 de juny de 1926 se n'anà a la merda, com la llosa original de la tomba de Gaudí, durant la maleïda Guerra Civil. I així va desaparèixer el que hauria sigut un testimoni extraordinari d'un moment històric d'aquest país.

Per a acabar el fil recupero aquest retrat que li féu el dibuixant Joaquim Renart el maig de 1926, just un mes abans de l'accident a Gran Via. Es un Gaudí que camina o passeja capcot, segurament capficat amb les seves dèries, les religioses i les arquitectòniques.

Encara fou a temps de fer-ne un altre de perfil, suposo que el mateix dia (tot i que aquest no té data). Són les dues últimes imatges, encara que no siguin fotogràfiques i se'l vegi d'esquena o només esbossat, d'Antoni Gaudí en vida.

Pensava encara en la Pepeta? qui sap, potser.

Els dos dibuixos de Renart representen molt bé com degueren ser els seus últims 12 anys, des de 1914 a 1926: què faig amb la Sagrada Família? és obvi que jo no la puc acabar... què és doncs el més important del projecte? quines instruccions he de deixar per als qui la continuïn?

És possible que el dia que l'Antoni quedà atrapat entre els dos tramvies també caminés capcot i capficat. Un home que de jove hauria volgut casar-se i tenir fills, com el seu mestre i amic Domènech i Montaner, però que la vida, l'atzar, el destí el va portar a ser un home...

...solitari i, un cop recuperat d'un dejuni on quasi hi deixà la pell, es passà la segona part de la seva vida perdut en un món interior de religió, geometria complicada i arquitectura extraordinària fins que un tramvia, o dos, digué prou.

Un heroi nacional de cap a peus.
Fi.