@efemarq: #Taldiacomavui de 1965, a mig ...

#Taldiacomavui de 1965, a mig matí i mentre nedava en una platja de la Costa d'Atzur, el cos de Le Corbusier digué prou. El pare de l'arquitectura moderna morí on volia: dins la Mar Mediterrània. "Res és transmissible, excepte el pensament", deia l'últim text que escrigué. Fil 🌊

La dona de Le Corbusier, Yvonne Gallis, havia nascut un 1 de gener. En Corbu, al seu llibret "Modulor 2", diu que el 30 de desembre de 1951, assegut en un cafè de la Costa d'Atzur i en 45 minuts, havia dissenyat una cabana de fusta com a regal d'aniversari per a la Yvonne.

Això són els croquis de la cabana que féu al seu carnet (el bloc de notes que portava sempre al damunt), assegut en aquell cafè.

La petita cabana, construïda el 1952, només fa 3,66 x 3,66 metres (13,4 m2) i 2,26 m d'alçària, per això en lloc de "cabane" l'anomenen amb el diminutiu "cabanon" que vol dir "cabaneta". Però és tan singular que des del 2016 és Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO.

Això és l'interior de "Le Cabanon", a dalt vist des de l'entrada i a sota mirant cap al petit rebedor. Com pot ser que una simple cabaneta quadrada de fusta sigui considerada Patrimoni Mundial de la Humanitat com l'Acròpoli d'Atenes o el Palau de la Música Catalana?

"Le Cabanon" és singular perquè totes les seves dimensions, mobiliari i obertures segueixen les pautes del "Modulor", un famós sistema de proporcions antropomètriques que Corbu s'inventà el 1948. Fins que la Yvonne morí el 1957, ella i en Corbu passaven els estius a la cabana.

Dos anys després de fer la cabana d'estiueig, el juliol de 1954 en Corbu es féu aquesta altra cabana de treball anomenada "Baraque de Chantier" per a ell sol, a 15 metres de la Cabanon.

Aquest petit taller, de 3,8 x 1,8 metres, només té una taula, una prestatgeria i dues finestres. De fet no és un taller, és literalment una barraca o caseta d'obres ("chantier" és el solar on es construeix una obra) on es guarden els plànols, els cascs, es fan reunions, etc.

Però "l'obra" aquí no és fer un edifici: és escriure i reflexionar sobre la seva vida i l'existència en general. En una carta escrita el 15 d'abril de 1954 en Corbu deia:

"A 15 metres de la meva "cabanon" m'he construït una caseta d'obres, 4 x 2 m. Visc com un monjo feliç".

"Le Cabanon" és a Ròcabruna Caup Martin, un municipi francès de la Costa d'Atzur a tocar del Principat de Mònaco. Un lloc paradisíac per a gent amb molta "pasta".

Molt a prop de la famosa Vil·la E-1027 d'Eileen Gray, la cabaneta i el taller o caseta d'obres tenen vistes sobre la badia de Ròcabruna on hi ha la Platja de Buse.

Aquesta és la Platja de Buse vista més o menys des de "Le Cabanon" i el taller. En Corbu s'hi banyava cada estiu.

Li agradava molt nedar. El feia sentir bé físicament i li espolsava totes les neures. N'havia après als anys 1920s al llogaret turístic de Le Piquey, a l'Aquitània atlàntica. Tot i ser suís de naixement mai se sentí còmode entre les muntanyes i els llacs i acabà preferint la mar.

El 1965, quan ja feia 7 anys que havia mort la Yvonne i el món de l'arquitectura estava fent un gir considerable, en Corbu, als 77 anys d'edat i tot i seguir treballant, encarava el final de la vida en un estat un tant depressiu. I començava a tenir la salut una mica delicada.

Nedava dos cops al dia. Un a les 7 del matí i l'altre poc abans del migdia. Els metges li havien recomanat que deixés de nedar, que se la jugava. Però ell insistia:

"je fais encore mon kilòmetre tous les jours".

Finalment abandonà la nedada de les 7:00h, però mantingué l'altra.

Un dia d'aquell estiu de 1965, el 19 d'agost, a la Platja de Buse passà un fet que devia semblar irrellevant en aquell moment però que acabà sent històric. Com que Ròcabruna Caup Martin és a tocar del Principat de Mònaco per tota aquella zona hi ha "paparazzi" buscant famosos.

Un jove fotògraf i periodista parisenc anomenat Henry Pessar era a la platja. Acabava de fer un reportatge sobre la coneguda actriu Silvana Mangano i la seva família, que tenien una casa just al costat de la platja. Feta la feina, Pessar ja recollia les coses disposat a marxar.

De sobte un jove paparazzo italià enfilat dalt d'una roca li diu:
"Tu que fotografies estrelles de cine, Le Corbusier no et deu pas interessar, oi?".

I Pessar replica:
"Em fascina! em pots dir on és?".

L'italià contesta:
"Està nedant davant teu en aquest mateix moment!".

Pessar, tot excitat, entra a l'aigua amb els pantalons posats, aixeca la màquina i fa dues fotos d'en Corbu que és a pocs metres de distància remullant el seu cos de 77 anys. Aleshores s'atura i li pregunta a l'arquitecte, que l'ha vist fent les fotos, si en pot fer algunes més.

En Corbu, a aquestes alçades de la vida ja de ple dins del paper de vell rondinaire, li diu a Pessar:

"No et molestis amb un vell lleig com jo! T'aniria millor si li fessis fotos a la Princesa Grace [Kelly], allà al darrere d'aquella roca, o a Brigitte Bardot a Sant Tropetz!"

Pessar insisteix:

"No el vull molestar, però podríem parlar uns minuts després?"

Al cap de 10 minuts Corbu torna de nedar. Pessar li fa tres fotos més mentre l'arquitecte surt de l'aigua. A prop un home ha pescat un pop amb un arpó i remata l'animal picant-lo contra les roques.

Le Corbusier, mentre es mira l'escena del pobre pop, li diu a Pessar:

"Has dit que m'apreciaves, però has d'entendre que durant la major part de la meva vida simplement m'han destrossat. Molta gent envejosa ha intentat destruir-me, esclafar-me el cap com el d'aquell pop."

Pessar intenta animar-lo:

"Però vau tenir molt èxit amb Chandigarh i la Cité Radieuse [la Unité d'Habitation de Marsella]... i André Malraux n'estava molt de vós!".

[a la foto, Corbu i Picasso a Marsella contemplant la Unité d'Habitation el 1952]

I en Corbu diu:

"Res de tot això significa res. Fins i tot Malraux es va veure obligat a seguir als que lladraven".

[a la foto, Corbu i Albert Einstein a Estats Units el 1946]

L'arquitecte li dóna la mà al fotògraf i enfila, capcot, el caminet que porta cap a la Cabanon. Una trobada casual s'havia convertit en tot un document històric: les fotos d'Henry Pessar són les últimes imatges de Le Corbusier en vida. Vuit dies després marxava d'aquest món.

Podria semblar, mirant la conversa amb Pessar, que en Corbu estava a les últimes, però de fet seguia treballant i escrivint. I la família que portava "L'étoile de mer", un petit restaurant que hi ha enganxat al costat de la Cabanon, eren amics seus i li feien el menjar cada dia.

El 27 d'agost sortí de la Cabanon cap a la platja a fer el bany del matí però abans passà per la blanca Vil·la E-1027 que des de 1956 era propietat d'una amiga seva, Marie-Louise Schelbert. Intercanvià unes paraules amb ella i semblava que l'home havia recuperat una mica l'humor.

"Vous savez, je suis un vieux cornichon, mais j'aurais encore dans la tête des plans pour au moins cent ans. A tout à l'heure, donc!" fou l'últim que digué Le Corbusier.

("Ja ho saps, sóc un vell tanoca, però encara tinc a la testa plans per almenys cent anys. Fins ara, doncs!")

Cap a les 11:15h el vell arquitecte entra a l'aigua, aquest cop a l'altra banda de la platja on Pessar li havia fet les fotos. Neda uns 90 metres mar endins i, al cap d'uns 10 minuts, una sacsejada l'immobilitza mig cos. Mou els braços desesperat. El cap entra i surt de l'aigua.

La lluita dura poc temps. El seu cor ha dit prou i s'ha aturat. Un atac de cor ha posat punt i final a la seva vida al bell mig de la mar. El cos queda surant, boca avall, fins que una dona ho veu i alerta a dos banyistes, Simon Ozieblo i Jean Deschamps, que van a buscar-lo.

Els banyistes l'estiren sobre els còdols de la platja. Un rajolí de sang li surt de la boca. Ozieblo li pren el pols i creu que encara batega, així que intenta un boca a boca. Però res. Després un equip de rescat intenta reanimar-lo, també sense èxit.

Le Corbusier és mort.

La notícia va córrer com la pólvora i de seguida la premsa anà cap a la Cabanon a fer fotos del lloc on havia viscut l'arquitecte. Dalt de la teulada de la cabana hi havia enfilat un gos. La premsa va creure que era el gos d'en Corbu i que estava esperant que el seu amo tornés.

En realitat, aquell gos era de la família que regentava el restaurant del costat. Però l'arquitecte havia estat un gran amant dels animals tota la vida i, durant uns anys, a la Cabanon hi tenia un gos anomenat Yuki i un gat anomenat Domino.

Aquí hi ha en Domino i en Yuki fent una becaina davant de la Cabanon, en un croquis de 1955 fet des de la caseta d'obres. Al fons la Platja de Buse, i al fons de tot, amb la lletra E, el Principat de Mònaco.

Des de l'endemà de la mort, el cos de Le Corbusier estigué tres dies, del 28 al 30 d'agost, en una capella ardent a l'Ajuntament de Menton, el municipi adjacent a Ròcabruna i on hi conserven aquest bust. Després la policia preparà una ruta per a portar-lo fins a París.

Abans d'arribar a París, però, la comitiva passà per Sainte Marie de La Tourette, el convent que en Corbu havia construït el 1956-60 al nord de Lió.

Allà, i durant tota la nit del 31 d'agost, els monjos vetllaren el taüt de l'arquitecte que els havia projectat el monestir.

L'endemà arribaren a París. A la tarda del dia 1 de setembre, el fèretre fou exposat al famós estudi de l'arquitecte, al número 35 de la Rue de Sèvres, on els seus col·laboradors li digueren l'últim adéu. Al carrer, bastants parisencs ja s'hi havien començat a acostar.

L'estudi de la Rue de Sèvres era a l'ala d'un antic claustre. Al llarg passadís cada col·laborador tenia la seva taula i al final hi havia la d'en Corbu, que no treballava aïllat en una habitació sinó que feia el que fan els bons arquitectes: treballar al costat del seu equip.

Ni un coi d'ordinador, res de "plotters" ni impresores 3D, només dibuix a mà, que és una cosa que pocs arquitectes saben fer. I qui no sap dibuixar bé a mà no és un bon arquitecte. Ara i sempre, aquí i a tot arreu del planeta.

Òbviament l'espai tot obert i sense compartimentar també va molt bé per a controlar a tot el personal...

...però si el personal treballa per a un gran mestre de la Història de l'Arquitectura no necessita ser massa controlat. Treballar per a Le Corbusier, fossin quines fossin les circumstàncies, era un privilegi per a pocs (per exemple, per a Josep Ll. Sert o Antoni Bonet als 1930s).

L'espai de Le Corbusier, al final del passadís, estava decorat amb una de les seves pintures a la paret i aquí és on treballava i comentava assumptes amb els col·laboradors. En aquest racó van néixer alguns dels projectes més importants de l'arquitectura moderna del segle XX.

En Corbu amb els seus instruments de fusta a la seva taula. "Perdoni, què vol? Estic treballant..."

I l'estudi vist des de la zona d'en Corbu...

Quan van portar el taüt, van deixar-lo al centre d'aquest racó que des de 1922 havia sigut el Sanctum Sanctorum del racionalisme. Li posaren la bandera de França al damunt i la creu de "Grand Officier de la Légion d'Honneur", segon grau de dignitat nacional, obtinguda el 1964.

Sobre la pintura del fons, però, li posaren un tapís dissenyat per en Corbu, "Les dés sont jetés" ("Els daus han sigut llançats", és a dir, "Alea iacta est"). Aquest tapís, que era propietat de Jørn Utzon i té una llarga història al darrere, avui dia és a l'Òpera de Sydney.

I finalment arribà l'hora. A les 7:40h del vespre, ja fosc, el taüt entrava al Cour Carrée del Louvre amb la Marxa Fúnebre de Beethoven sonant de fons.

El gran pati quadrat del museu fou l'escenari d'un autèntic funeral de cap d'estat. S'hi aplegaren fins a 3.000 persones.

Portat per enterramorts, el taüt entrà al pati escortat per 20 soldats amb torxes. Passaren per davant de 4 esquadrons de la Guàrdia Republicana presentant armes, fins deixar el taüt al centre del pati.

A una banda del taüt hi posaren terra de l'Acròpoli d'Atenes i a l'altra banda aigua del riu Ganges, enviada per antics col·laboradors de l'arquitecte. Com si en Corbu fos un déu de l'arquitectura, una divinitat antiga.

L'escriptor André Malraux, aleshores Ministre de Cultura, féu un discurs elevant als cels la figura de Le Corbusier i l'hi posà França als peus mentre citava missatges de comiat provinents d'arreu del món, des d'Alvar Aalto fins a Niemeyer, que saludaven al pare del racionalisme.

Un cop acabat el discurs, la Guàrdia d'Honor féu repicar els tambors. Ambaixadors diversos feren ofrenes florals i aleshores es deixà que la gent que s'havia acostat al Louvre passessin a veure el fèretre. L'endemà fou incinerat, en presència del seu germà Albert (a la foto).

El dia 3 de setembre, acabat tot el cerimonial, el taüt amb les cendres fou retornat a Ròcabruna. L'endemà en Corbu seria enterrat al costat de la Yvonne, al petit cementiri del poble, en una tomba que havia dissenyat ell mateix el 1957, l'any que ella havia mort.

El lloc específic on hi ha la sepultura l'havia escollit el propi Corbu. Segueix mirant, ja mort, la Mar Mediterrània allà al fons, i la badia de Ròcabruna on va fer el traspàs.

Just a sobre d'on descansa la Yvonne hi ha un cilindre i a sobre d'on descansa Le Corbusier hi ha un cub girat.

Deia a l'inici del fil que l'últim text que escrigué Le Corbusier parlava del llegat dels homes i les dones a mida que van naixent i morint, uns rere els altres. L'escrigué just un mes abans de morir, el juliol de 1965, al seu taller, la "Baraque de chantier", davant del Cabanon.

El llibret, publicat l'any següent a París, es titula "Mise au point", que és una frase feta francesa que diria que no traducció directa al català. "Mise" ve de "mettre" que és "posar". Per tant el títol seria "Posada a punt". Però aquí vol dir "Clarificació" a mode de conclusió.

És un text llarg on repassa la seva pròpia vida i reflexiona sobre l'existència. No li queda massa temps, tot i que encara té corda, i vol posar els punts sobre les is. I comença dient:

"Rien n'est transmissible que la pensée."

("Res és transmissible, excepte el pensament.")

Diu en Corbu:

"Loi de la vie: la mort. La nature clôt toute activité par la mort. Seule la pensée, fruit du travail, est transmissible".

("Llei de vida: la mort. La natura tanca tota activitat amb la mort. Només el pensament [les idees], fruit del treball, és transmissible.")

Alguns autors com Kenneth Frampton apunten a la teoria que Le Corbusier es va suicidar. Sabia que tenia la salut delicada i la prohibició explícita de seguir nedant, i tot i així se la jugà. Frampton parla d'una espècie de suicidi ritual, fruit dels origens càtars d'en Corbu.

Però la idea del suicidi no té base real. Le Corbusier realment tenia plans de futur, com li havia dit a Marie-Louise Schelbert, i projectes a mig fer. I el testimoni dels banyistes que van veure com lluitava per a no ofegar-se és clau per a descartar la idea del suicidi.

Per a justificar-se, Frampton cita un comentari que un dia en Corbu li féu a l'arquitecte André Maisonnier. En realitat no era una declaració d'intencions sinó una reflexió poètica, però serveix per a cloure el fil:

"Maisonnier, que bonic seria morir nedant cap al sol".

Fi.

[post scriptum]

"Il faut retrouver l'homme.
Il faut retrouver la ligne droite épousant l'axe des lois fondamentales: biologie, nature, cosmos.
Ligne droite infléchissable comme l'horizon de la mer."

— L.C. #LeCorbusier