Thread Truncated (Cap Enforced)
Only the first 20 tweets are unrolled into slides to ensure reliable PDF exporting and high server performance.
Canvas & Ratio
Choose your destination platform format
Layout Template
Choose a content structure for your slides
Preset Themes
Typography & Sizing
Brand Kit Customization
AGENCYConfigure brand assets for headers & footers
Outro Slide CTA
Customize your closing call-to-action slide
Background Pattern
Build Your Carousel
Drag and drop any post card below onto a slide, or use the quick buttons to insert content/images instantly!
És prou sabut que el 1924 Gaudí passà una nit al calabós per negar-se a deixar de parlar català amb un policia, però és menys sabut que #taldiacomavui de 1920 la policia li obrí el cap a cops de porra, exactament igual que l'1-O del 2017. Això és un fil sobre què va passar. 📜
Aquests fets van passar al Palau de les Belles Arts de Barcelona, obra de l'arquitecte August Font per a l'Exposició Universal de 1888 a la Ciutadella. L'edifici era just davant del Castell dels Tres Dragons, s'enderrocà el 1942 i hi feren uns jutjats municipals, ara enderrocats.
El Palau de les Belles Arts era un gran recinte firal on s'hi feien exposicions, concerts i tota mena d'actes socials, polítics i culturals. Un precursor del Palau Sant Jordi de Montjuïc. Bàsicament era aquest gran saló, de 2.000 m2, amb una estructura metàl·lica a la coberta.
Des de la seva inauguració el Palau, que durant uns anys també funcionà com a museu, fou un lloc habitual de reunió del catalanisme. Això és un homenatge al mestre Enric Morera, autor de la música de "La Santa Espina", el 1911. Glòries culturals catalanes en un saló ampul·lós.
El catalanisme polític també féu ús del Palau. Això és una trobada de la Lliga Regionalista l'abril 1913, un banquet per a dos mil comensals. L'octubre anterior s'havia donat llum verda a la possibilitat de mancomunar diputacions. La Mancomunitat de Catalunya ja era a prop.
El primer president de la Mancomunitat, escollit l'abril de 1914, serà un dels fundadors de la Lliga: Enric Prat de la Riba, un advocat conservador i catòlic, com Gaudí. Uns mesos després, el novembre de 1914, en Prat visitava les obres de la Sagrada Família amb Gaudí al costat.
En Prat (44 anys) a l'esquerra, el bisbe barceloní, Enric Reig, al centre, i Gaudí (62 anys) a la dreta. Prat moriria de malaltia tot just tres anys més tard, el 1917, i Gaudí se'n lamentà moltíssim, l'admirava i li dedicà molts elogis en l'única entrevista que coneixem de Gaudí.
Els anys passen i la vella guàrdia del catalanisme va envellint. En Prat, de fet, formava part de la nova guàrdia com Puig i Cadafalch o Cambó (nats els 1860s-70s). En canvi Gaudí, com Àngel Guimerà, Domènech o Mossèn Cinto (nats els 1840s-50s), formava part de la vella guàrdia.
Políticament la nova guàrdia era més pragmàtica i possibilista. En canvi la vella guàrdia de la Renaixença era la bona, era la radical perquè "radical" ve de la paraula "arrel" i aquesta gent sabia que els problemes polítics de Catalunya només es resolien anant a la seva arrel.
Gaudí i Àngel Guimerà es coneixien, com a mínim, des de 1879 quan l'arquitecte (set anys més jove que Guimerà) s'apuntà a l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, creada el 1876. Aquí se'ls veu ambdós, amb Mossèn Cinto, en una excursió a la catedral d'Elna el 1883.
Ni Mossèn Cinto ni Gaudí no s'incorporaren mai a les noves entitats polítiques del catalanisme, si bé sempre hi foren ben a prop. Verdaguer fou un dels 12 catalans que anaren a Madrit a entregar el "Memorial de Greuges" al rei Alfons XII on es demanava autonomia per a Catalunya.
Per la seva banda Gaudí el 1880, quan tenia 28 anys, es va inscriure al Primer Congrés Catalanista que va muntar el penjat del Valentí Almirall, un federalista republicà desencantat amb la política espanyola i reconvertit en catalanista. Del congrés en sortiria el Centre Català.
Guimerà també participà al Congrés. De fet Guimerà fou molt més actiu, com en Domènech i Montaner (que fou el més actiu de tots), en el terreny polític que no pas Gaudí. Però havien anat passant les dècades i el catalanisme no n'acabava de treure gran cosa d'això d'anar a Madrit.
Mossèn Cinto havia mort el 1902. En Domènech n'acabà fins els collons de la política (fou diputat al Congreso de Madrit i comprovà "in situ" que Espanya era un abocador d'idiotes irrecuperables per a la civilització humana) i l'abandonà el 1904 per a dedicar-se a l'arquitectura.
Guimerà també se'n cansà de les entitats culturals i grups de pressió política com la Lliga de Catalunya o la Unió Catalanista i es dedicà a lo seu. Però el 1909 ja era un heroi nacional, candidat al Premi Nobel any rere any, i li dedicaren un gran homenatge a Plaça de Catalunya.
Per la seva banda Gaudí feia catalanisme al seu aire sense necessitat de pertànyer a cap entitat o partit. Un franctirador. El 1906 rebé a Unamuno a la Sagrada Família, l'espanyol digué que no li agradava l'obra i Gaudí l'envià a la merda contestant: "no agrada a cap castellà".
Als anys 1910s Gaudí, Domènech i Guimerà ja tenien més de 60 anys. Ja eren de tornada de tot i sabien que Espanya era irreformable, un pou de ximples. S'allunyaren dels partits però no del catalanisme, cultural i polític, del qual se'n feren soldats militants fins a la mort.
A partir de 1914 Gaudí se centrà en la Sagrada Família, preparant ja el seu comiat d'aquest món després d'una vida amorosa frustrada sense haver tingut mai ni dona ni fills. Domènech sí tingué dona i fills i se centrà en la vida familiar, fer de professor a l'Escola i fer obres.
Guimerà seguí sent nomenat a Premi Nobel fins el 1922 però no hi hagué manera de guanyar-lo mai perquè Espanya no li donà mai suport. Amb un Estat català independent ja li haurien donat el premi molts anys abans. S'anà fent vell, cada cop més sobiranista i observant la política.
El 1918 Guimerà, ja un senyor de 73 anys, féu un traspàs simbòlic de poders del catalanisme real (el de la Renaixença) a una nova gent més espabilada que no els despistats noucentistes de la Lliga: al congrés de Madrit hi havia un paio nou que apuntava maneres. Es deia Macià.
