@efemarq: Aprofitant que #taldiacomahir ...

Aprofitant que #taldiacomahir de 1882 es col·locà la primera pedra de la Sagrada Família, és un bon moment per a aclarir la llegenda urbana que diu que Gaudí volia que el temple fos més baixet que el cim de Montjuïc. És cert que Gaudí volia això?... doncs no. I per què no? Fil 📐

Per a entendre aquest llarg fil, i també per a entendre el perquè la citada llegenda urbana és una absoluta estupidesa, torno a fer el recordatori que vaig fer fa dies, la diferència de significats entre les paraules:

alçada / alçària / altura / altitud

View Tweet

És fonamental entendre que les altures i les altituds són DISTÀNCIES... mentre que les alçades i les alçàries són DIMENSIONS.

Les dimensions són un tipus concret de distàncies que no mesuren l'espai entre dues coses sinó entre dos punts d'una mateixa cosa, d'un mateix objecte.

Per exemple, Gaudí i el mestre Lluís Millet:

Gaudí és un ésser viu i té una dimensió (a) que és la seva alçada. És a dir la distància entre el seu punt més baix i el seu punt més alt.
Però entre el nas de Gaudí i el de Millet hi ha una distància (b) entre dues coses diferents.

La Sagrada Família és un objecte i no un ésser viu i per tant la seva dimensió (a) és la seva alçària (no alçada). Un cop posada la creu, l'alçària total del temple és de 175,5 metres (no 172,5 m).

Això és: la distància des del terra, des del carrer, fins a dalt de la creu.

On és el temple? és a tocar de la mar?... no: és al bell mig del Pla de Barcelona. El pla puja des de la mar, on hi ha una altitud de 0 metres, i s'enfila fins als peus de Collserola.

En aquesta recta, als peus de Collserola hi ha una altitud de 200 m sobre el nivell de la mar.

La distància entre la cota 0 de la mar i la cota 200 dels peus de Collserola no és una dimensió (com ho són l'alçada de Gaudí o l'alçària del temple) sinó una distància entre dues coses diferents.

D'aquesta distància se'n diu altitud, que té una definició tan simple com aquesta:

I doncs, a quina altitud s'aixeca el temple?... Només cal mirar quina cota tenen els carrers que l'envolten. Al Carrer de Sardenya: 32.8 m, i al Carrer de la Marina: 31,4 m.

Fent una mitjana, el terra de l'illa del temple és a una altitud de 32 metres sobre el nivell de la mar.

Però resulta que tot el temple s'aixeca sobre una gran plataforma (hi puges per uns graons pel Carrer de la Marina o bé per una rampa per Sardenya) que s'eleva 3 metres per sobre dels 32 m d'altitud.

Per tant, el terra interior del temple (no de l'illa) és a 35 metres d'altitud.

És a dir: aquí. Entrant per la rampa del Carrer de Sardenya arribes a dalt de la rampa i ets al nivell del terra interior del temple, que és a 35 metres sobre el nivell de la mar.

Si mesuressim l'alçària total del temple des d'aquesta cota, aleshores sí que faria 172,5 metres.

Per l'altra banda de l'edifici, igual: les portes del Naixement són a 35 metres per sobre el nivell de la mar, i 3 m sobre el Carrer de la Marina.

Els 172,5 metres els compten des d'aquesta cota... però després veurem que Gaudí MAI féu servir aquesta cota com a punt de partida.

Mirem-ho sobre plànol. Una secció amb cotes. El que aquí anomenen "Pla Temple +0,00m" és la cota zero interior, que és a 35 metres d'altitud. Des d'aquesta cota zero ho mesuren tot.

La cota de dalt de tot, +170,00m, és pràcticament la punta de la creu, que arriba a 172,5 metres.

Entès tot això, podem introduir ara la paraula "altura", que és la distància entre dos punts en l'espai. No és la dimensió d'una cosa.

La diferència amb l'altitud és que aquí no cal prendre el nivell de la mar com a referència: es pot prendre qualsevol altre punt de referència.

Per exemple, en urbanisme hi ha una cosa anomenada "Altura Reguladora Màxima". Aquesta ARM és el que limita l'altura màxima fins on pot arribar una façana.

Com que és una mateixa altura màxima per a tots els edificis d'un mateix carrer, la cota o punt de referència és la vorera.

Doncs òbviament la Sagrada Família té tot un Pla Especial Urbanístic Integral (PEUI) per a ella soleta.

Igual que a la secció que hem vist abans, al PEUI del temple és on queda establerta la cota +0.00 de tot el projecte, que per a ells és el terra o paviment interior de la nau.

Però, de fet, la cota +0.00 del projecte hauria de ser a la vorera igual que per a qualsevol altre edifici. Perquè sinó: com mesures l'Altura Màxima?

Si et posessis la cota zero de casa teva a dins, i a dins fos 3 metres per sobre la vorera, t'estaries pixant sobre la normativa.

I doncs, per què ho fan això de posar la cota +0.00 al paviment de la nau?... Segons el PEUI ho fan "en coherència amb el simbolisme del projecte".

I quin és aquest "simbolisme"?... doncs és un invent molt recent (del 2012), que no té res a veure amb Gaudí i que veurem després.

Però és que a més a més, resulta que el temple no té una Planta Baixa, com tots els edificis, sinó que en té dues.

Una és la cota 0.00, que és el paviment de la nau, i a sota n'hi ha una altra dita "Planta baixa inferior". Tot això només per mantenir tot l'invent del simbolisme.

En aquesta secció podem veure les dues plantes baixes: la de sota, a -5.00 metres, i la "històrica" o "simbòlica" que és el terra de la nau a +0.00 metres.

I com qualsevol altre edifici, el temple també té un ARM, que en aquest cas fou dissenyada a mida per a ella: 173,5 metres.

Per què l'Altura Reguladora Màxima són 173,5 metres?... doncs perquè la normativa estableix 1 metre de marge extra per a que l'edifici pugui créixer en alçària.

En realitat mai no creixerà més dels 172,5 metres "simbòlics", però el PEUI li regala 1 metre per al que pugui ser.

Un cop aclarit tot això, queda entès el misteri entre els 172,5 metres que tota la premsa diu que fa la Sagrada Família i els 175,5 metres que fa en realitat.

La cota zero real és la vorera, que queda entremig de les dues plantes baixes, i des de la vorera es comença a comptar.

Doncs un cop tenim les quatre paraules apreses, el resum és:

- al temple no hi ha cap #alçada perquè no és un ésser viu
- el temple FA una #alçària de 175,5 m
- el temple ARRIBA a una #altura de 175,5 m
- i la punta superior de la creu ÉS a una #altitud de:

175,5 + 32 = 207,5 m

Bé, doncs resulta que el cim de Montjuïc és a 177,7 metres d'altitud. Les muntanyes només es poden mesurar amb l'altitud: no tenen ni alçària ni altura.

Això vol dir que el temple (207,5) arriba 30 metres més amunt que la muntanya...

...és a dir que se la menja amb patates!

Com pot ser, doncs, que faci anys que sentim l'absurda cantarella que diu que Gaudí no volia superar "l'obra de Déu" (els 177,7 metres de Montjuïc) i que per això la torre central quedà en 172,5 metres?

I per què collons Montjuïc és "obra de Déu" però el Tibidabo (516 m) no? 🤪

La cantarella s'ha consolidat tant que fins i tot aquest home, que és membre de la Comissió Teològica del temple, l'esmenta. Francesc Torralba és catedràtic de filosofia... però de física va molt peix: no entén que és l'altitud (i ni tan sols sap quina altitud té Montjuïc). 🤷‍♂️

De fet, en Torralba va tan perdut que el passat 12 de febrer el "Diari de Tarragona" l'entrevistava i es quedava ben a gust dient:

"la Torre de Jesucrist a la Sagrada Família, 172,5 metres sobre el nivell de la mar".

Si fos així, la torre faria:
172,5 - 32 = 140,5 m d'alçària

Però deixem en Torralba en pau i fixem-nos en aquest ninot que fa de batlle de Barcelona: fa poc l'home feia el ridícul a TV3 dient que Montjuïc és "el punt més alt de la ciutat", quan no només el temple el supera per 30 metres... és que el Turó del Carmel s'eleva fins als 266 m!

Els 9 punts més alts són, per ordre d'altitud (metres):

1. Turó del Carmel - 266
2. Turó de la Rovira - 262
3. Turó de la Creueta del Coll - 246
4. Sagrada Família - 207.5
5. Turó del Putxet - 183
6. Montjuïc - 177.7
7-8. Hotel Arts i Torre Mapfre - 161
9. Torre Agbar - 154

Bé, doncs Antoni Gaudí i Cornet no era un pobre ignorant que confongués conceptes com "alçària", "altura" i "altitud". De fet, en el seu temps (i com veurem tot seguit) fins i tot els periodistes i els humoristes entenien aquests conceptes.

Anem ara, doncs, enrere en el temps.

Comencem per Montjuïc.
Els primers en trobar-ne l'altitud exacta del cim foren els militars francesos quan vingueren el 1823 amb els Cent Mil Fills de Sant Lluís. Fins 1827 van dibuixar el famós plànol "Lever-nivelé de la place de Barcelona" on van establir el cim a 176 metres.

Uns anys més tard, Ildefons Cerdà, fent el seu plànol topogràfic de 1855 establí el cim a 175 metres. De fet, va fer el mateix que havien fet els enginyers francesos que era situar el cim de la muntanya als peus del Castell. La cota +175 encercla tot el perímetre de la fortalesa.

Els 175 metres de la muntanya van quedar fixats per sempre més. Encara avui dia l'Institut Cartogràfic de Catalunya marca tot el perímetre del castell amb la cota +175. La muntanya originalment s'enfilava una mica més amunt, però l'esplanada del castell va modificar-ne el cim.

Intentant afinar una mica més, l'Institut Cartogràfic té establerta l'altitud de 177,7 metres com l'oficial de la muntanya. Aquesta és l'altitud que hi ha al davant de l'entrada posterior del castell.

Val a dir que aquesta altitud no s'esmentava mai en temps de Gaudí, és actual.

En temps de Gaudí, doncs, el cim de Montjuïc eren aquests 175 metres que l'Ajuntament de Barcelona posava al plànol oficial de la ciutat de 1903 (i a més a més sobre el propi castell).

Tota la comèdia entre la Sagrada Família i Montjuïc està governada per aquesta cota de +175 m.

Però també hi havia qui parlava del conjunt de Montjuïc amb el castell inclòs. I quan feien això citaven l'altitud dalt del terrat del castell, és a dir al punt més alt possible. Aquesta cota (que confirma avui dia l'Institut Cartogràfic) és 196 metres.

Article de l'any 1900:

Montjuïc era, doncs, oficialment una muntanya de 175 metres i ocasionalment d'uns 200 m amb castell.

Pel que fa a la Sagrada Família, al plànol oficial de 1903 quedava just al centre de les cotes +30 i +35. L'illa del temple era a 32 metres d'altitud, just igual que avui dia.

Bé, doncs ara entrem a la teca de debò del fil: com va desenvolupar Gaudí el tema de les alçàries dels campanars i les torres del cimbori del temple?... quin procés coneixem, amb els pocs (poquíssims) documents que ens han arribat fins avui, que ens ajudi a traçar-ne la història?

Comencem pel començament: el temple abans de Gaudí.

Com tothom sap, Gaudí no fou el primer arquitecte del temple. El primer fou Francisco de Paula del Villar (nat a Múrcia el 1828), arquitecte diocesà que el 1882 presentà aquest primer projecte d'un temple d'estil neogòtic.

Fou publicat a la revista "El Propagador de la devoción a San José", que era la revista que editava l'associació promotora del projecte: l'Associació de Devots de Sant Josep. Al text que acompanyava el dibuix hi deien que el campanar del temple "llegará á 85 metros de altura".

De vegades es fa conyeta sobre aquest primer projecte de Villar: que si era una esglesieta vulgar, que si era una mera capelleta...

Però la gent no sembla ser conscient que això, si s'hagués construït, hauria esta l'obra més alta de tota la Història de Catalunya fins llavors!

Quan l'abril de 1882 fou publicat aquest dibuix a "El Propagador", no existia a Catalunya cap campanar, torre o cimbori que arribés als 85 metres. Era una bestialitat. En temps antics cap arquitecte català havia aconseguit mai aixecar una estructura que arribés als 70 m d'altura.

Només per a poder comparar, podem anar enrere en el temps fins als inicis de Catalunya com a país. Des de l'any 1064 el gegant català més alt fou el campanar de la Catedral de Vic, un "monstre" romànic que s'enfila fins als 46 metres d'altura. Aviat farà 1.000 anys que és dret.

El campanar de Vic regnà durant 270 anys fins que als anys 1330s, quan encara no feia massa que el gòtic havia arribat a Catalunya, fou acabat el campanar de la Catedral de Tarragona que s'enfila fins als 51 metres d'altura (a molts llocs es diu que en fa 70 però és incorrecte).

Val a dir que el coronament de dalt de tot no fou fet fins al s. XVI, i per tant als 1330s el campanar de Tarragona encara era pràcticament igual d'alt que el de Vic. Però el que canvià fou l'estructura interior: el nou sistema gòtic, més sofisticat, permetia alçàries més altes.

I no està de més recordar que Gaudí estava enamorat de la Catedral de Tarragona. Cada cop que deia que ell no podria acabar el temple i que els que vinguessin després d'ell podrien variar d'estil, posava com a bon exemple d'una variació d'estils prou harmònica la Seu tarragonina.

Doncs l'arquitectura gòtica entrà a Catalunya per Tarragona, gràcies a un mestre francès, però aviat s'estengué pel país: iniciat el 1361, el campanar de Sant Iu de la Catedral de Barcelona fou acabat el 1376, enfilant-se fins als 54 metres. El vell campanar de Vic quedà superat.

Tres anys després que a Barcelona iniciessin la construcció del sostre de la ciutat, el 1364 a Lleida començaren a aixecar el gran campanar de la Seu Vella. L'acabaren el 1431 i superaren el de Barcelona, enfilant-se fins als 60 metres i esdevenint, així, el nou sostre del país.

Cal dir que algunes mides que es donen dels campanars no són massa precises. Hi ha fonts que donen dades diferents, però el que importa aquí és recalcar que, en època gòtica, uns 60 metres d'altura era el màxim al qual arribaven els arquitectes catalans, sovint quedant per sota.

Per exemple, a Barcelona tant els dos campanars de la Catedral com el de Santa Maria del Pi s'enfilen 54 metres. El de Santa Maria de la Mar i el de Sants Just i Pastor a 42 m, i Pedralbes a 38 m. El de Sant Cugat arriba als 42 m, la Seu de Manresa als 51 m i Vilafranca als 54 m.

Així doncs el campanar de 60 metres de la Seu Vella lleidatana succeí al campanar barceloní de Sant Iu com a nou senyor del cel català. Ho féu durant 130 anys fins que el 1561-66, a Reus, feren el campanar de la Prioral de Sant Pere, d'un gòtic ja tardà, que puja als 62 metres.

La Prioral només ostentà el títol d'obra més alta de Catalunya durant 6 anys, fins el 1572, però cal dir que aquí és on Gaudí fou batejat.

L'arquitecte de la Sagrada Família fou batejat al que durant un temps havia estat l'edifici més alt del país...: les voltes que fa el destí.

Doncs després de Tarragona, Barcelona i Lleida, faltava que a Girona hi diguessin la seva: iniciada en un llunyà any 1368, per fi el 1572 a Girona acabaren la magnífica agulla gòtica de l'Església de Sant Feliu, que s'enfila fins als 65 metres d'altura. Nova reina del cel català.

Al segle XVII el Gòtic català finalment morí del tot i, ja en ple Barroc, ningú superà Sant Feliu, però cal mencionar el que ara en diuen "el segon campanar de parròquia més alt de Catalunya": Santa Eulàlia d'Esparreguera, acabat el 1636 i de 63 metres (penell i creu inclosos).

El d'Esparreguera, tot i ser ja barroc, conserva l'afició gòtica de fer campanars octogonals. Si la gran majoria dels romànics eren de base quadrada (i alguna circular), per a elevar-se més amunt calia més estabilitat, cosa que l'octàgon proporciona més que no pas el quadrat.

Finalment, a Girona consolidaren el seu domini sobre les altures quan el 1764 acabaren el campanar de la Catedral, iniciat el 1580. Després d'uns 200 anys de domini, Sant Feliu quedà superada per 2 metres quan el campanar catedralici arribà als 67 m d'altura (69,7 m amb l'àngel).

L'antic àngel penell dalt la Catedral de Girona (substituït el 1968 per l'àngel actual) culminà la cursa catalana per a tocar el cel, cursa iniciada el segle XI amb el campanar romànic de Vic. Amb el cap pràcticament a 70 metres d'altura, l'àngel sentencià: fins aquí hem arribat.

Entre els quasi 70 metres del campanar de la Catedral i els 65 de l'agulla de Sant Feliu, Girona es consolidà com la ciutat catalana més alta.

Però si la catedral gironina ja havia acabat la seva façana, la de Barcelona encara la tenia pendent, i amb això entrem al segle XIX.

Val a dir que, pel que fa a les alçàries, les catedrals catalanes eren una broma comparades amb les franceses i alemanyes. Des de 1439 aquesta Catedral d'Estrasburg aixecava la seva gran agulla fins als 142 metres d'altura. I a Beauvais havien arribat fins els 153 metres el 1569.

Doncs igual com passaria al llarg del segle XIX amb altres catedrals europees inacabades, a Barcelona es van fer plans per a acabar-ne la façana ja des dels anys 1820s. L'aspecte, com es veu a la famosa foto, era bastant desolador, amb el projecte d'Arnau Bargués a mig fer.

Bé, a partir d'aquí tornem a la Sagrada Família, perquè no només la història del temple gaudinià i la història de la nova façana i cimbori de la Catedral van unides i són coetànies sinó que fins i tot els arquitectes protagonistes d'ambdós projectes són bàsicament els mateixos.

Tot plegat comença amb l'arquitecte barceloní Josep Oriol Mestres (1815-1895). Des de 1856 ocupà el càrrec d'Arquitecte Director de la Catedral de Barcelona, obra en la qual ja treballava des de 1843. També fou el primer en fer una casa al nou Eixample: la Casa Gibert, el 1861.

Mestres estudià arquitectura a les classes que impartia Antoni Celles a la Llotja de Mar, i el curs 1830-31 a les classes hi coincidí amb aquest Manuel Girona (1817-1905), figura notable del país de mitjan segle XIX i membre de la reputada Casa Girona de comerciants i banquers.

Girona abandonà els estudis d'arquitectura de seguida per dedicar-se al tema dels negocis familiars i els bancs (el 1844 fundà el Banc de Barcelona, el primer banc de l'Estat amb capital privat) però es guardà i mantingué viu l'interès per l'arquitectura la resta de la seva vida.

Doncs el 1856 Girona li encarrega al seu antic amic de la Llotja, en Mestres, que li faci un panteó familiar, i el 1857 una casa a Sarrià.

Mentrestant, ja feia un temps, des de 1842 que s'havia fet públic el vell pergamí del segle XV amb el projecte per a la portalada de la Seu.

La publicació del vell pergamí excità al personal i fou l'excusa per a acabar d'un cop la façana de la Seu. El 1859 Girona finalment es decidí, li demanà a Mestres que en fes un projecte i el 1860 Mestres dibuixà això: una façana amb un cimbori que puja fins a 78 metres d'altura.

No hi havia cap construcció humana a Catalunya que arribés als 78 metres en aquells moments. Mestres volia superar per 18 metres la Seu Vella i per 8 metres la Seu de Girona. Seguiria sent un cimbori petitet en comparació amb les catedrals europees, però ja era un pas endavant.

El projecte de Mestres quedà com una primera proposta, encara irrealitzable, i el 1864 Girona encarregà aquest altre estudi que també va firmat per Mestres però dibuixat per uns delineants. Aquesta versió era més modesta, amb una creu, dalt del cimbori, que arribava a 44 metres.

El 1867 Girona envià aquesta segona proposta a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, a Madrit, però li digueren que no els hi feia el pes. A més a més, tot i tenir el suport econòmic dels fidels, del Govern i de la Reina, la Revolució de 1868 ho aturà tot durant anys.

Doncs el tema de la Catedral quedà aturat, però mentrestant passaven altres coses.

Fill del conegut mestre d'obres barceloní Pau Martorell (autor de l'antiga Casa Sicart de la Plaça de Catalunya), el 1833 havia nascut Joan Martorell, que estudià per a mestre d'obres el 1864-67.

Poc després Martorell féu la carrera d'Arquitectura, el 1869-72, obtenint el títol d'arquitecte el 1874 en la que fou la primera promoció d'arquitectes de la Història a Barcelona. Però mentre la cursava ja havia començat a construir aquest Convent de les Adoratrius (1871-75).

La neogòtica Església i Convent de les Adoratrius, a l'Eixample, fou la primera obra notable de Martorell. Fent-la ben vertical, coronà el campanar amb una alta punxa (com ja havia proposat Mestres en algun altre projecte anterior), arribant a uns 35 m (no tinc la mesura exacta).

Sovint es diu que aquest gòtic tan vertical que començà a fer Martorell no era típic del nostre gòtic català original sinó que era un gòtic més nòrdic, però de fet això de posar altes punxes als campanars també ho fèiem aquí, com es veu a les famoses vistes de Barcelona de 1563.

D'entre les diverses punxes o agulles que hi havia hagut a la ciutat, destacava aquella de la dreta, la del Convent de Santa Caterina. El dibuixant, Anthonis van den Wijngaerde, exagerà la dimensió dels monuments barcelonins però realment l'agulla de Santa Caterina era ben alta.

Santa Caterina fou incendiat el 1835 i finalment enderrocat el 1837. Joan Martorell era massa petit per a guardar-ne algun record (havia nascut el 1833), però aquest campanar amb aquesta agulla tan alta, que s'enfilava 200 pams catalans (uns 42 metres), fou dibuixat més d'un cop.

No només fou dibuixat a mà alçada sinó que l'arquitecte Josep Casademunt en pogué arribar a dibuixar els plànols el 1837 abans que tot el convent anés a terra. L'agulla del campanar quedà ben explicada, amb tot luxe de detall, en aquests plànols. Això també era gòtic català!

Josep Casademunt i Torrents (1804-68) havia estat el primer arquitecte en recuperar el gust pel gòtic a Barcelona, abans fins i tot que Elies Rogent. Joan Martorell en fou el seu deixeble i d'aquí és on Martorell adquirí l'interès pel gòtic, com l'alta agulla de Santa Caterina.

Encisat per les agulles, Martorell faria la seva obra més coneguda just després de fer el Convent de les Adoratrius: el Convent de les Saleses al Passeig de Sant Joan. Projectat el 1876, la primera pedra del convent fou col·locada el 1877 però l'església no es faria fins 1882-85.

Més alta i estilitzada que la de Santa Caterina, l'agulla del campanar de les Saleses s'enfila fins als 50 metres d'altura. Però la forma de l'agulla és filla de la de Santa Caterina, que Martorell coneixia bé gràcies a Josep Casademunt.

Així es passà del gòtic al neogòtic.

Bé, doncs som als anys 1870s i ja tenim per una banda el tema de la Catedral, que està aturat, i per l'altra banda a Martorell que comença a fer alts campanars amb fines agulles gòtiques.

Anem ara pel tercer element (Gaudí serà el quart i últim): Francisco de Paula del Villar.

Francisco de Paula del Villar Lozano fou un arquitecte espanyol nat a Múrcia el 1828. Estudià la carrera a Madrit, obtenint el títol d'arquitecte el 1852 i, després d'intentar treballar a Múrcia i a Sevilla, acabà trobant feina a l'Escola de Mestres d'Obres de Barcelona el 1853.

Villar, que havia estat professor de Joan Martorell a l'Escola de Mestres d'Obres, passà a ser catedràtic de la nova Escola d'Arquitectura de Barcelona, nascuda oficialment el 1875. A l'inici n'era el professor més important, fins que Elies Rogent assumí el lideratge de l'escola.

A part de l'escola, Villar ocupà diversos càrrecs i posicions com a arquitecte, un dels quals, i pel qual ha passat a la Història, fou el d'arquitecte diocesà de Barcelona. El càrrec oficial d'arquitecte d'una diòcesi fou un invent instaurat l'agost de 1876 arreu de l'Estat.

Villar, que en aquells moments estava fent el nou cambril de la Moreneta al Monestir de Montserrat, fou designat primer arquitecte de la diòcesi de Barcelona, càrrec que assumí el juliol de 1877 i que ocupà fins el 1892, quan fou substituït pel seu propi fill, també arquitecte.

Doncs resulta que uns mesos abans, a principis de 1877, Villar s'havia ofert a fer una feina gratis: a Barcelona hi havia una Associació de Devots de Sant Josep, liderada pel pare mercedari Josep Ma. Rodríguez i Bori i l'editor Josep Maria Bocabella, que necessitaven un edifici.

L'associació en qüestió, fundada feia 11 anys, el 1866, havia acumulat una gran quantitat de socis i l'èxit havia portat a Bocabella a llançar-se a la piscina l'any 1874: volien construir un temple dedicat a Sant Josep, dedicació que després s'amplià a tota la família sagrada.

Villar, uns mesos abans de ser arquitecte diocesà, s'oferí a fer el temple de forma gratuïta, no sé perquè (potser era devot de Sant Josep). La revista de l'associació ho anunciava així el mes de març de 1877 (el mateix mes que Joan Martorell començava a construir les Saleses).

Bé, doncs així ja tenim tots els elements sobre la taula preparats per a fer aparèixer l'heroi d'aquesta peli, que és Gaudí:

- la nova façana de la Catedral
- Martorell i les seves agulles gòtiques
- Villar, professor a l'Escola i arquitecte d'un temple per a la Sagrada Família

Antoni Gaudí i Cornet és un estudiant de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, nat a Reus el 1852. L'abril de 1878, en la seva primera foto coneguda, fa aquesta fila. És baixet, tímid, molt imaginatiu però poc disciplinat, i els professors ja el tenen clissat com a nano singular.

Gaudí ha entrat a l'Escola d'Arquitectura el curs 1873-74, i al següent, 1874-75, aprova l'exàmen d'ingrés. Un cop l'ha aprovat fa el seu primer projecte, aquesta Porta de Cementiri. El presenta el juny de 1875 però no se'n surt i el torna a presentar el novembre següent.

Al novembre les coses surten millor. Surten tan bé que el tribunal de professors que li corregeix el projecte li posa l'únic Excel·lent que va treure Gaudí en tots els anys que va estar a l'escola.

I qui hi havia en aquell tribunal?... doncs Francisco de Paula del Villar Lozano.

Uns mesos després, a la primavera de 1876, Villar li ofereix feina a l'estudiant Gaudí. Ha començat les obres del nou cambril de la Moreneta a Montserrat i necessita ajuda, delineants. Gaudí, tot i que ja fa uns anys que treballa amb el mestre Josep Fontserè, accepta l'oferta.

Des de la primavera fins a desembre de 1876 Gaudí treballarà per a Villar, dibuixant l'ornamentació del cambril, i durant aquests mesos se n'adonarà que en realitat Villar no és massa espabilat. Això ho sabem perquè durant aquest temps Gaudí va escriure un breu diari personal.

El diari és molt breu, només va de novembre de 1876 a gener de 1877. És en castellà perquè Gaudí va rebre tota l'escolarització en castellà. El 31 de desembre va escriure:

"Cuatro horas Villar, corte Montserrat. Visita al dicho señor y, según parece, no tiene ninguna idea fija."

Villar era un arquitecte més aviat insuls, i a més era un espanyol, un paio de fora del país. Doncs resulta que precisament aquells mesos de 1876 Gaudí cursà el segon curs de projectes on va fer aquest dibuix, per a un edifici de la Diputació, carregat de simbolisme catalanista.

El "murciano" Villar no era l'home adequat per al catalanista Gaudí. Qui era l'home adequat?...

...doncs l'arquitecte adequat per a Gaudí era el que estava omplint Barcelona d'agulles gòtiques que recuperaven l'època daurada de la Catalunya medieval: el català Joan Martorell.

La trobada entre Gaudí i Martorell es donà en ocasió d'una celebració. Martorell havia acabat la carrera el 1872 però encara no tenia el títol oficial. El rebé el novembre de 1876 i, per a celebrar-ho, convidà a un dinar als seus dos companys de promoció i a l'estudiant Gaudí.

Poc després d'aquell dinar, celebrat a la Fonda Catalunya de Barcelona, Gaudí començà a treballar per a Martorell mentre acabava la feina amb Villar, un Villar que el juny de 1877 encara li aprovaria una altra assignatura de l'escola. Villar, de fet, apreciava força a Gaudí.

Bé, doncs som a inicis de 1877. Al març Martorell posa la primera pedra de les Saleses i Villar es compromet a fer la Sagrada Família.

I Gaudí què?... doncs mentre treballa amb Martorell projecta aquesta Font Monumental a la Plaça de Catalunya, per al tercer curs de projectes.

Entre l'excitació catalanista del projecte per a la Diputació que havia fet l'any anterior, i això de treballar per a un home que fa altes agulles, Gaudí comença a "flipar" de debò: la seva font arriba fins a 50 metres d'altura... la mateixa altura de l'agulla de les Saleses!

Quan ja ha acabat totes les assignatures, Gaudí, la tardor de 1877 dibuixarà el seu projecte de Revàlida, és a dir de Fi de Carrera. Es torna a "flipar" molt i projecta un immens Paranimf, amb dues cúpules semiesfèriques de 30 metres de diàmetre, que TAMBÉ fa 50 metres d'alçària.

1877 fou l'any en què Antoni Gaudí es tornà boig. Tenia 25 anys i els seus dos últims projectes a l'escola eren quasi bé tan alts com els campanars de la Seu de Barcelona.

De fet, eren quasi tan alts com el campanar de la Prioral de Reus, on havia estat batejat 25 anys enrere.