@efemarq: Un mes de juny, de 1852, va né...

Un mes de juny, de 1852, va néixer Antoni Gaudí i això és un fil sobre l'enèssim exemple del seu catalanisme hispanòfob: la història del Capritx (1883-85), una casa a Cantàbria de la qual Gaudí refusà dirigir-ne l'obra perquè ni tan sols volgué conèixer el seu client espanyol.

Primer de tot cal dir que aquest projecte se'l coneix arreu com "El Capricho" (de l'italià "capriccio") perquè és una fantasia arquitectònica. Però això és el sobrenom de l'obra, com "La Pedrera" respecte Casa Milà. Com que és un sobrenom jo el faré servir en català: el Capritx.

El Capritx és un dels primers projectes de Gaudí, però no es pot dir que sigui una de les seves primeres obres perquè no en va dirigir l'obra de construcció. De fet, mai va anar a Cantàbria a veure l'obra en persona!... No és gens habitual això en la Història de l'Arquitectura.

Això no vol dir, però, que es desentengués del curs de l'obra perquè la delegà a un amic seu, l'arquitecte català Cristòfor Cascante. I de fet en Cristòfor no era l'únic català que corria per allà: la punxa neogòtica que es veu al fons a l'esquerra de la foto també és catalana.

Bé doncs per a entendre aquesta situació tan absurda (catalans construint edificis a Cantàbria i Gaudí dient: no, no... jo allà no hi vaig ni de conya, que algú altre em dirigeixi l'obra allà!) cal començar el relat el març de 1878, que és quan Gaudí rep el títol d'arquitecte.

Avui dia, amb 6 escoles d'arquitectura a Catalunya i centenars d'alumnes, cada any surten nous arquitectes a dojo, però en aquells temps (finals del segle XIX) només hi havia una sola escola i molt pocs alumnes. Gaudí es graduà amb només 3 companys més, un dels quals en Cascante.

Cristòfor Cascante i Colom fou un arquitecte nat a Esparreguera el 1851, tot just un any abans que en Gaudí. Va fer la carrera amb l'Antoni i eren tan pocs alumnes que tots es coneixien i es feien amics. Va morir molt jove, el 1889, als 38 anys, de disenteria. Autoretrat de 1885:

Gaudí i Cascante no només es conegueren a l'Escola d'Arquitectura sinó que ambdós, com a estudiants encara, col·laboraven amb Josep Fontserè fent el projecte del Parc de la Ciutadella, iniciat el 1872. Per tant es devien veure pràcticament cada dia a l'escola i/o a la feina.

Doncs en Cristòfor i l'Antoni obtenen tots dos el títol el 15 de març de 1878. És aquest dia quan se suposa que el director de l'Escola, l'Elies Rogent, diu al donar-li el títol a Gaudí: "Hem donat el títol a un boig o a un geni, el temps ho dirà" (qui sap si realment ho va dir).

El mestratge de Rogent, que a més de ser el director de l'Escola també era professor, ha inculcat a aquests estudiants dels anys 1870s catalanisme cultural. És en aquesta dècada quan neix el segon període de la Renaixença, que és el període bo: el de la politització del moviment.

Gaudí anirà per lliure des del primer minut, des del mateix març de 1878. Boig o geni, no seguirà la via historicista neomedievalista marcada per Elies Rogent ni s'associarà amb cap company d'escola. S'estableix pel seu compte al Carrer del Call, nº 11, 3er pis, al Barri Gòtic.

Cascante sí que s'associa amb un company d'escola: l'Eduard Mercader i Sacanella, també nat el 1851 i que havia obtingut el títol un any abans, el 1877. El mateix 1878 començaran l'ampliació i reforma del Convent de Loreto, a Les Corts.

Situat a Travessera de les Corts amb Avinguda de Sarrià, el Convent de Loreto, on hi havia una escola de noies, era un gran edifici aïllat aixecat el 1862 i que s'enderrocà els anys 1940s. Mercader i Cascante començaren l'obra el mateix març de 1878 i trigaren dos anys a fer-la.

Així doncs l'inici com a arquitecte de Cascante fou fulgurant: el 15 de març obtenia el títol d'arquitecte i el 31 de març següent ja estava posant la primera pedra del nou edifici del Convent de Loreto!... I com que Mercader i Cascante sí que eren seguidors d'Elies Rogent...

...l'edifici que feren era fill directe de l'edifici històric de la Universitat de Barcelona que Rogent havia acabat feia pocs anys: els mateixos arcs neoromànics de la UB a les portes i finestres. Eduard Mercader fou sempre un arquitecte historicista, mai entrà al Modernisme.

Doncs Cascante estarà entretingut amb aquest projecte fins 1880. I mentrestant Gaudí què fa?... doncs una de les primeres coses que farà, la tardor de 1878, serà fer-se aquesta taula-escriptori per a ell mateix. La conservà tota la vida. Fou cremada a la guerra civil, el 1936.

Per a fer l'escriptori Gaudí n'escriu una descripció al seu dietari i el fuster Eudald Puntí, amb taller al Carrer de la Cendra, al Raval, serà qui farà el moble. Més tard Puntí també serà protagonista de les obres a Cantàbria, inclòs el Capritx, i per tant cal saber qui era.

Eudald Puntí i Gorchs va néixer a Torelló el 1820. A mitjan anys 1850s ja era establert al Raval de Barcelona on tenia un taller de fusteria i feia portes, fusteries, mobles i tot d'elements de fusta, ferro i vidre. Va morir el 1888, solter, al seu taller del Carrer de la Cendra.

Doncs Puntí també col·laborà amb Fontserè fent el Parc de la Ciutadella, i sabent que fou en aquest projecte on apareix el primer treball professional de Gaudí (dibuixant els fanals i reixa del parc el 1876), és possible que Gaudí i Puntí es coneguessin en aquests anys 1876-77.

Quan Gaudí acaba la carrera, el març de 1878, ja fa un temps que coneix a Puntí i per això li encarregarà algunes feines. I aleshores apareix un document extraordinari: aquell març o al següent abril, Gaudí i Puntí es faran una foto al taller de Puntí al Carrer de la Cendra.

La fotografia, conservada a la Càtedra Gaudí, és desconcertant perquè tothom està familiaritzat amb l'única foto famosa del Gaudí jove, on surt amb barba llarga, i aquí encara portava la barba molt curta. Era un noi de 25 anys però semblava un homenet, baixet i rodonet, d'uns 40.

No sé qui va trobar la foto però Joan Matamala (que col·laborà amb Gaudí) féu a mitjan segle XX un dibuix d'aquest Gaudí rodanxó que, sense ànim d'ofendre, sembla una mandonguilla. Acostumats al Gaudí majestàtic de mirada assassina i barba de rei medieval, aquí sembla un altre.

Però comparant els retrats tot encaixa: el pentinat, l'entrada a on es feia la clenxa, l'estructura cranial del front, això que feia d'arquejar una cella (també ho fa a la foto on surt calb), les bosses dels ulls, la forma del nas, el bigoti idèntic i galtes i llavis molsuts.

I encara es podria comparar amb son germà Francesc (aquí en una foto de 1872), que només era un any més gran que l'Antoni. Els dos germans tenien les mateixes bosses als ulls i els mateixos llavis molsuts. En Francesc, amb tupè, semblava un Elvis Presley català del segle XIX.

Doncs aquest noi de 25 anys, tímid, que es posa les mans a les cuixes i s'agafa un dit, aquest noi jove d'espatlles caigudes i que sembla el comptable d'una botigueta de mitjana edat, és Antoni Gaudí, el català més universal amb permís de Salvador Dalí, Joan Miró i Pep Guardiola.

Com que la majoria dels primers encàrrecs professionals que aconseguirà el Gaudí de 1878, tot just titulat, seran petits: mobles, paradetes, quioscos, portes, decoracions o els famosos fanals de la Plaça Reial i el Pla de Palau, sovint els farà amb el seu amic Eudald Puntí.

Un dels encàrrecs serà fer un moble expositor per a un home dit Esteve Comella que tenia una guanteria al Carrer d'Avinyó. Se suposa que Comella és l'home amb barret a la dreta de la foto. Al fons es veu el moble a mig fer. És aquest moble el que permet fixar la data de la foto.

Es pot fixar la data de la foto perquè el moble havia d'estar llest per a ser mostrat a l'Exposició Universal de París que s'inaugurava el primer de maig. Els dies anteriors Gaudí en féu aquest croquis al dors d'una de les seves targetes de visita, una cartolina de 7,7 x 11,8 cm.

L'única imatge que hi ha del moble ja instal·lat a l'Exposició de París és aquest dibuix que es publicà en una revista el següent setembre. El moble de fusta, amb els guants, era dins d'una vitrina de vidre que flotava a l'aire, suportada per uns arcs metàl·lics a les cantonades.

La revista que publicà el dibuix ja destacava la singularitat de la vitrina, que era de "molt modestes proporcions, però bellíssima" i que "molt poques instal·lacions es veuen a l'Exposició que la superin en l'aspecte artístic". També que havia costat un dineral: 40.000 rals.

Al final de l'Exposició es repartien un fotimer de medalles, repartides en 9 grups. En el grup IV, "Tissus, Vétements et Accessoires", classe 37, "Articles de Bonneterie et de Lingerie. Objets Accessoires du Vétement", la vitrina de Gaudí i Comella rebé una medalla d'argent.

Doncs diu la llegenda (dic llegenda perquè no hi ha cap manera de confirmar si fou així) que en aquells mesos un jove empresari català, el fabricant de panes Eusebi Güell, anà l'Exposició a veure novetats en maquinària, tecnologia, etc, com qui va avui dia al Construmat.

Passà pel pavelló hispànic i va veure l'estranya cosa de fusta tancada en una vitrina amb potes, com si fos un gran insecte de vidre... i li agradà. Es va fixar en el nom de l'expositor, Esteve Comella, i quan va tornar a Barcelona anà a veure l'Esteve a la seva guanteria.

Qui li ha fet això tan bonic de París, Sr. Comella?... li pregunta en Güell. I el guanter el porta al Carrer de la Cendra, al taller de Puntí, on Gaudí hi passava molts dies discutint feines diverses amb tota aquesta tropa. Es diu que fou així com Gaudí i Güell es van conèixer.

Eren dos individus de procedència diferent. Gaudí venia de família menestral, calderers i pagesos, mentre que Güell venia de família rica d'indians (i negrers). Però Gaudí va detectar alguna cosa diferent: aquest paio no és un "pijo" qualsevol... aquest Eusebi té nas per l'art.

Van fer "click" de seguida. Gaudí iniciava la seva carrera i, per a un arquitecte, trobar clients rics és prioritat absoluta perquè a través d'un "pijo" en pots conèixer d'altres. Els arquitectes són prostitutes de luxe, deia Philip Johnson, i l'arquitectura acostuma a ser cara.

Gaudí acabava de guanyar una medalla d'argent a l'Exposició de París per un moble petit però caríssim...: imagina què podria fer si un paio amb MOLTA pasta em pagués per fer no una vitrina sinó un edifici sencer. I Güell tenia aquesta pasta, perquè era fill d'un industrial ric.

Eusebi Güell i Bacigalupi, nat a Barcelona el 1846 (només era 6 anys més gran que Gaudí), era fill de Joan Güell, un indià que s'havia fet ric fent les Amèriques. El pare havia mort el 1872 i l'Eusebi s'havia quedat les empreses. Aquesta gran fortuna el permeté ser un diletant.

Però Güell fou un diletant multidisciplinar: en les arts, la literatura, l'edició, la música, les ciències, la medicina, la política... Era un idealista, un home-esponja amb molts interessos. I en els dos interessos clau, arquitectura i catalanisme, coincidí de ple amb Gaudí.

Güell havia estat regidor a l'Ajuntament el 1875 i era diputat provincial des de feia un any, des d'abril de 1877. Però en aquesta època el catalanisme encara és "underground", no té presència política, i la Renaixença era cosa d'intel·lectuals i artistes, no d'empresaris rics.

Com a mer diletant, l'esnob Güell necessita guanyar crèdit social i per això farà de mecenes: si no pots fer cultura, paga-la. Això també et posarà al panteó de les glòries culturals. I per això no només es féu amic de Gaudí sinó que decidí pagar-li la festa (arquitectònica).

Tenir un mecenes és una cosa estranyíssima en arquitectura. És com si et toqués la loteria. Pots treballar despreocupadament com un artista: els diners van rajant i tu vas gastant. Tot i que si l'arquitecte no té talent, els diners poc fan. Així doncs, a Gaudí li tocà la loteria.

Güell a banda, que de moment encara no li encarrega cap obra, entre 1878 i 1882 Gaudí seguirà fent petits projectes. Tot i que el primer que havia firmat com a arquitecte titulat, el 29 de març de 1878, era el de la Cooperativa Obrera Mataronesa, però aquest s'allargà uns anys.

Sense tenir encara cap gran obra, com sí la tenia Cascante amb el Convent de Loreto, Gaudí aprofitarà el temps aprofundint en l'altra gran dèria: el catalanisme. El 6 de maig de 1879 ingressarà a l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, entitat fundada el 1876.

L'Associació, dedicada "á las personas amants de Catalunya y á las que 's complahuen en estudiarla", feia sortides arreu del país, estudiant monuments, viles i paratges. El novembre de 1878 hi havia ingressat Jacint Verdaguer, i Lluís Domènech i Montaner n'era soci des de 1877.

Amb aquestes companyies (afegim-hi a Àngel Guimerà, membre de l'Associació des de l'inici) el catalanisme de Gaudí es farà feréstec, indomesticable, ingovernable... radical. En canvi el catalanisme de Güell es mantindrà institucional, arribant a presidir el Centre Català el 1882.

Aquesta diferència entre el catalanisme "real" de Gaudí i el catalanisme "institucional" de Güell és el que més endavant explicarà un fenòmen curiosíssim: que Gaudí acceptés fer el Capritx però que, alhora, es negués a anar a Cantàbria a conèixer el client espanyol del projecte.

I no només era Gaudí qui es movia en termes catalanistes: just dos dies abans que ell ingressés a l'Associació, el diumenge 4 de maig aparegué el primer diari en català de la Història: el "Diari Catalá". Hi havia hagut alguna gaseta i revista abans, però mai un diari complet.

El diari el fundà a Barcelona Valentí Almirall, un federalista republicà de 38 anys desencantat amb l'experiment de la primera República espanyola de 1873-74. Tot i venir del federalisme, Almirall compartia amb la gent de la Renaixença el fàstic cap a Castella i el centralisme.

També en algun moment d'aquest 1879 (no té data exacta però deu ser del primer semestre), Gaudí va escriure el seu primer text conegut en català. Cal recordar que tant a l'escola de primària, com a l'institut, com a la universitat Gaudí ho havia hagut de fer tot en castellà.

El text, que va escriure en unes quartilles, se'l coneix com "La casa pairal" i comença barrejant arquitectura i catalanisme a base de metàfores:

"La casa és la petita nació de la família.
La família, com la nació, té història, relacions exteriors, canvis de govern, etc.

La família independent té casa pròpia; la que no ho és té casa de lloguer.
La casa pròpia és lo país natal; la de lloguer és lo país de l'emigració; per això la casa pròpia és l'ideal de tothom."

La resta del text és una descripció de com hauria de ser una casa pairal moderna.

No s'ha dit prou que a l'inici del text (que probablement escriví per a ser publicat al butlletí de l'Associació Catalanista d'Excursions o a la revista "La Renaixensa") Gaudí estava parlant de Catalunya: la "casa pairal" dels catalans. Per això deia que una casa és una nació.

I encara s'ha dit menys que Gaudí, el 1879, ja parlava d'una Catalunya independent:

"La família independent té casa pròpia;
la que no ho és té casa de lloguer.
La casa pròpia és lo país natal;
la de lloguer és lo país de l'emigració;
per això la casa pròpia és l'ideal."

És a dir, si:

1) l'ideal és tenir casa pròpia (un país natal) i...
2) la família independent té casa pròpia,
3) doncs l'ideal és ser una família independent.

Gaudí escriu "família independent" referint-se al seu país natal, és a dir a Catalunya.

Més clar l'aigua, fills meus.

Val a dir que no era gens estrany parlar d'una Catalunya independent el 1879. L'Associació Catalanista d'Excursions era la successora de la Jove Catalunya, entitat que existí el 1870-75 i on els socis, entre els quals Guimerà, se saludaven així:

"Salut y Catalunya independenta".

Doncs seguim. El 2 de setembre de 1879 l'Ajuntament de Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà) celebrava l'efemèride dels 256 anys de la mort del poeta Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona. Representant l'Associació Catalanista d'Excursions, Gaudí i Guimerà van col·laborar-hi.

Gaudí i Guimerà van fer cadascú la seva part, des de Barcelona mateix, però és possible que es trobessin per a parlar-ne. Un es dedicà a la part artística i l'altre a la literària. Guimerà, que exercia de director de la revista "La Renaixensa", va escriure una lloa al Rector...

...i Gaudí va dissenyar aquestes quatre carrosses per a una cavalcada commemorativa. Però tot i que els actes festius es van celebrar, el tema de la cavalcada no va tirar endavant i les carrosses no es van fer. Ens queden, però, els dibuixos de Gaudí, que dibuixava realment bé.

A finals de mes, pel dia de la Mercè i durant les "firas y festas" de la patrona, s'inauguraren els dos fanals de la Plaça Reial. Aquests fanals foren la primera obra pública i notòria de Gaudí. El jove arquitecte, encara desconegut pel gran públic, es presentava en societat.

Això era en l'època en que la Plaça Reial encara s'estava acabant d'urbanitzar. El 1874 presentava l'aspecte d'aquesta foto. Acabaven de plantar alguns arbres i ja hi havia un conjunt de fanals però no il·luminaven prou el centre de la plaça. I el centre era pendent de refer.

El 1876 s'instal·là la Font de les Tres Gràcies al centre. Els fanals de Gaudí en un inici no eren per a aquesta plaça però al final els van posar aquí. L'arquitecte, que havia rebut l'encàrrec el gener de 1878, muntà els fanals al taller d'Eudald Puntí. La foto és de vers 1880.

Els fanals tingueren bona rebuda. De fet, sembla que agradaren més que la pròpia font: tres dies després de la inauguració, "La Esquella de la Torratxa" convertia els fanals en dos grans galans que feien avergonyir les tres gràcies de la font. Fou el primer gran triomf de Gaudí.

De fet, mentre feia els dos fanals per a la plaça, l'Ajuntament li demanà a Gaudí 4 fanals més: dos per al Pla de Palau i dos per a la Barceloneta. Però consideraven que en espais comercials no calia tanta llum i ostentació i Gaudí féu un model de tres llums en lloc de sis.

Òbviament la gent de l'Associació Catalanista d'Excursions quedà encantada amb els fanals, tot dient que "...descollan per son estil verament monumental que s'aparta de la rutina ordinariament seguida. [...] L'ús de la policromia dona a las novas produccions singular prestigi".

Com deia la gent de l'Associació, els fanals cridaven l'atenció pels colors vius. Si Domènech i Montaner havia establert la teoria del Modernisme el febrer de 1878 amb el seu manifest, per mi fou Gaudí qui inaugurà el Modernisme el dia de la Mercè de 1879 amb aquests fanals.

A finals d'any, l'11 de desembre, Gaudí serà escollit vocal de la Junta Directiva de l'Associació. La cosa anava de debò... I així acabem l'any 1879 i entrem a 1880. El país s'escalfa a nivell nacional, aquest any serà molt important per a la història del catalanisme polític.

Però pel que fa a obres, durant el 1880 Gaudí no farà gran cosa més enllà de projectes petits, algun concurs i seguir fent el projecte de la Cooperativa Mataronesa. Per la seva banda, Cristòfor Cascante i Eduard Mercader acabaran aquest any l'ampliació del Convent de Loreto.

Acabada l'obra, en Cascante aprofitarà per a casar-se amb una dona de Vic dita Teresa Portabella. Des del casori el 1880 i fins que Cascante morí el 1889 tingueren ni més ni menys que set fills. Nou anys casats: set descendents. Aquests sí que feien feina (sobretot la Teresa).

Com que no té massa feina, Gaudí se centrarà en el seu càrrec de vocal de l'Associació amb qui el 25 de gener visitarà Santa Maria de la Mar, juntament amb Domènech i Montaner. En aquesta visita s'hi apuntà Eusebi Güell, que aquest any es féu soci i patrocinador de l'Associació.

Doncs aprofitant que els inicis de 1880 foren prou tranquils per a Gaudí, ara és un bon moment per a parlar d'una història que no té data concreta però que passà aquests anys, "per allà als anys setanta y tants ò vuytanta": la història del Cafè Pelayo i el Gaudí "anticlerical".

El Cafè Restaurant Pelayo era al Carrer de Pelai, a tocar de la cantonada amb la Rambla. Això és un dibuix del desembre de 1880. El cafè són els tres arcs rere el tramvia a la dreta del dibuix (ara aquí hi ha l'Hotel Monegal). El cafè, molt popular, va existir entre 1875 i 1895.

No existeix cap fotografia del cafè, que tenia entrada pel Carrer de Pelai i per la Rambla i un soterrani amb sala de billar. Sí que hi ha alguna foto del Cafè Petit Pelayo Restaurant, que existí el 1893-1929 a prop del Cafè Pelayo (a l'actual Rambla 127), com aquesta de 1907.

Bé doncs al Cafè Pelayo hi havia el que hi havia a tots els cafès: taules per a prendre un cafè i fer tertúlia, com aquestes del Cafè La Pajarera a Plaça de Catalunya. En època sense xarxes socials, ni Internet, ni tele i ni tan sols ràdio, aquestes tertúlies eren molt populars.

Gaudí, com molts arquitectes, artistes, escriptors i intel·lectuals, freqüentava les tertúlies del Cafè Pelayo quan era jove, des de l'època d'estudiant (el Pelayo obrí el 1875) i fins qui sap quan, potser fins a la "midlife crisis" que patí als 42 anys (el famós dejuni de 1894).

D'aquesta època sorgí la llegenda urbana, que mai sabrem quan té de certa i quan d'exagerada, que el Gaudí jove no només no era el catòlic fervorós que acabaria sent després de la crisi de mitjana edat sinó que fins i tot era un anticlerical que se n'enfotia dels catòlics.

Aquesta llegenda urbana té 6 episodis, que són els 6 testimonis escrits que tenim que parlin sobre el Gaudí del Cafè Pelayo. El problema és que algun contradiu la història i per això no en podem treure l'aigua clara sobre si realment el Gaudí jove era tan diferent del Gaudí gran.

Bé doncs jo poso els 6 escrits per ordre cronològic i que cadascú cregui el que vulgui: tan lícit és creure que el Gaudí jove era anticlerical com no (o creure-ho a mitges). Tot va començar amb l'article "Recorts" de Domènech i Montaner de 1906 sobre l'escriptor Emili Vilanova.

A l'article en Domènech recordava com a finals dels anys 1870s i primers 1880s a les taules del Cafè Pelayo s'hi reunia la seva colla jove d'artistes i intel·lectuals i "venía'l Gaudí", en Toda, l'Aulèstia, en Guimerà, etc, així com gent d'una generació més gran com en Pitarra.

Domènech no dóna detalls sobre què hi feia Gaudí a les tertúlies, de fet només l'esmenta un cop. Se suposa que fins llavors la relació entre ells era cordial, per bé que als anys 1910s-20s sembla que Domènech li començà a agafar una mica de mania, potser sense tírria, a Gaudí.

Doncs passà el temps i aviat arribaren els noucentistes als anys 1910s. Un d'aquests era el dibuixant i crític d'art Feliu Elias, home mordaç que firmava amb el pseudònim "Joan Sacs" i a qui li agradava bastant donar pel sac, mai millor dit. I no tenia massa simpatia per Gaudí.

En la seva vessant de crític i historiador de l'art, el 1913 Elias féu un llibre sobre un pintor coetani de Guimerà, Mossèn Cinto, Gaudí, Domènech i Montaner i companyia: "Simó Gómez. Història verídica d'un pintor del Poble Sec". I en Simó tenia un germà que es deia Enric Gómez.

Doncs l'Enric, que també era artista (un xilògraf) i col·laborador de "La Renaxensa", també freqüentava les tertúlies del Cafè Pelayo com a oïent. Els dos germans Gómez, per cert, tenien com a metge al Dr. Santaló, que també anava a les tertúlies i fou el metge (i amic) de Gaudí.

L'Enric també era molt amic de Domènech i Montaner. Al llibre, Elias explica com les tertúlies anaven traslladant-se d'un cafè a un altre segons quin estigués més de moda. Al final es trobaren tots al Pelayo perquè era a mig camí entre la Rambla i els nous locals de l'Eixample.

Al Pelayo aquests intel·lectuals i artistes es dividien per grups afins: els més joves (liderats per Yxart, Vilanova i Guimerà) fotien bastant merder i de vegades se'n reien dels de la taula del costat, d'una generació més gran i on hi havia gent com Manuel Milà i Fontanals.

La situació, vista amb perspectiva, dividia el moviment de la Renaixença en dues parts: els més iaios, encara castellanitzats, eren a la taula dels vells, i la Renaixença bona, la de la Jove Catalunya, la catalanista radical i en bona part ja independentista, a la dels joves.

A la taula dels joves hi havia un nano molt jove que era en Francesc Alió, compositor i pianista i futur creador de la música de l'himne nacional, "Els Segadors", que faria el 1892 adaptant una cançó popular. Un dia l'Alió va tocar tant la pera a la taula dels vells que...

...des de llavors joves i vells de la Renaixença ja no es parlaren més. L'Alió fins i tot els va ensenyar als joves aquesta cançó popular de taverna per a foragitar a qui gosés venir a la seva taula del cafè... Totes aquestes coses les explicà Domènech i Montaner a Feliu Elias.

Bé doncs el propi Domènech i Montaner és qui proporcionà "la bomba" a Elias quan li explicà que a més a més de la taula dels vells i la dels joves, hi havia una tercera taula, a un racó, que ell en deia "la tertúlia dels anticlericals rabiosos" i que és la taula on seia en Gaudí.

La llegenda del Gaudí jove anticlerical surt d'aquella explicació d'en Domènech. Es veu que a la taula hi havia l'Antoni, l'arquitecte Camil Oliveras i, atenció, l'anarcosindicalista Rafael Farga, fill d'una dona de Reus i que havia estat bibliotecari a l'Escola d'Arquitectura.

Recordem que la Cooperativa Mataronesa que estava fent llavors Gaudí era un projecte on els socis de la cooperativa eren els obrers, és a dir els obrers eren els propietaris dels mitjans de producció. "Marx approves!" Si li sumem amistats com Farga, ens surt un Gaudí... curiós.

Doncs no només tenim un Gaudí proper al comunisme i l'anarcosindicalisme (i recordem també que Gaudí admirava al General Prim, que era de Reus com ell i que tot just el 1868 havia liderat la Revolució de Setembre cridant "A baix els Borbons!" des del balcó de la Generalitat)...

...sinó que fins i tot, segons testimoni directe de Domènech i Montaner, també tenim a un Gaudí "anticatòlic" que, a més de la tertúlia al Cafè Pelayo amb Rafael Farga, anava pel carrer enfotent-se'n dels fidels que entraven i sortien de les esglésies tot cridant-los: "Llanuts!".

Però aquí ve la part que broda el personatge: quan la tertúlia amb Oliveras i Farga acabava i aquests se n'anaven, Gaudí, després d'una estona sol, anava a la taula dels joves de la Renaixença, amb en Guimerà, l'Alió, etc. És a dir, a la taula catalanista sobiranista radical.

Elias ja no torna a esmentar més a Gaudí al llibre. Però la quantitat de detalls que Domènech li va proporcionar és tan extensa i minuciosa que costa de creure que fos inventada. Era exagerada?... potser. El que és segur és que el Gaudí jove de 1880 no era gens com el Gaudí vell.

A partir d'aquí la resta de la bibliografia posterior que parla del Gaudí del Cafè Pelayo gira al voltant de les explicacions de Domènech, intentant matisar-les, excepte aquest article de 1929 de l'arquitecte Bonaventura Bassegoda que simplement esmenta les tertúlies al Pelayo.

Qui primer es va quedar de pedra amb aquest Gaudí anticlerical i anticatòlic fou Josep Pla, que sent encara molt jove, vers l'any 1920, es trobà a Feliu Elias a l'Ateneu Barcelonès i li preguntà si tot això que li havia explicat en Domènech i Montaner era cert o no.

Quaranta anys més tard Pla va escriure el seu retrat particular de Gaudí a la sisena sèrie dels "Homenots" (1960) on recuperà les coses que li havia explicat Feliu Elias i també altres coses que li explicà, a finals dels anys 1950s, l'arquitecte Josep Pijoan, que conegué a Gaudí.

Doncs Elias li contestà a Pla que "la informació és crua, però, desgraciadament, és certa". I encara afegí que, de tot allò que li havia explicat en Domènech, les coses que semblessin més estranyes les havia contrastat amb altra gent (no diu qui) i que tot estava confirmat.

Pel que fa a la conversa de Pla amb Pijoan, a finals dels anys 1950s, l'arquitecte no coneixia el llibre de l'Elias però quan Pla li explicà tota la història de l'anticlericalisme de Gaudí, Pijoan digué que no li estranyava gens, que la vida de Gaudí era plena de contradiccions.

Doncs la cosa quedà així. Fins als 1960s ningú discutí aquesta història. Però als 1970s arribà una reacció a la idea del Gaudí anticlerical. I arribà, és clar, de mans dels arquitectes de la Sagrada Família que eren els menys interessats en deixar aquesta història sense resposta.